Sortida 3 de juliol

La faig sol. La primera idea era sortir pel matí d’hora, però costa despertar-se un dissabte a primera hora si no has quedat amb ningú. Això que m’excuso pensant que he de fer una sortida amb calor i m’espero a la tarda. La xafogor és immensa. Surto tard, quasi a un quart de vuit, així que tinc poc més de dues hores. Com no tinc res en ment per fer, improviso. Pujo cap a Can Catà i després per la Serra d’en Ferrer arribo a sota el Turó de Fotjà. Sense saber que fer decideixo pujar al Tibidabo. Arribo ràpid, però cansat i molt suat. La calor és insuportable. Porto dos bidons d’aigua i ja he acabat el primer. Dalt del Tibidabo decideixo baixar per la carretera de Vallvidrera fins agafar la carretera de les aigües. Per sort i ha poca gent i puc anar prou ràpid. Quan surto de la carretera de les aigües per agafar el camí de Vallvidrera, el que porta a l’Escola Judicial, se’m bloqueja la cadena i quasi vaig al terra. Em fa perdre el ritme. Poc abans d’agafar el camí cam els Vivers d’en Borni em passa un que va fent el “molinet” a tota hòstia. Collons, mai podré agafar una cadència igual, necessito notar tensió a la cadena per pedalejar. Arribo dalt, a la carretera de Sant Cugat, i baixo cap el Coll de l’Erola on decideixo agafar camí de Sant Medir, Can Borell, Can Coll i Montflorit. Arribo a casa quan comença a fer-se fosc. En total 38 quilòmetres, 17 km/h de mitjana en moviment en poc més de 2 hores i 10 minuts, i 750 metres de desnivell acumulat.

Novetats del Pirinés Epic Trail: ja està reservat; el Gaspar ens farà de sherpa; anirem el José Luis, el Javi L, el Xavi E., el Juanma, el Patxi, el Joan Puig, el Gilles, el Jordi i jo; només hi manca un cap de setmana per sortir a rodar; les previsions a 10 dies són de calor, molta calor, ja em fot, però espero que canvii el temps i refresqui sinó patiré.

Salut, pedals i que arribi un front fred!

Anuncis

Sortides juny

Aquest mes, a banda de la sortida del dia 6, poca cosa he tocat la bici i mira que som molt a prop de l’Epic.

Sortida del dia 20: Sortim a les 7 del matí el Davi i jo des de Cerdanyola. Arribem a Montcada i pugem la Vallensana per la pista. El matí es va aixecar relativament fred per l’època però allò que més ens va impactar és un petit mammatocúmul que hi havia sobre la Coscollada, brutal! Al poc d’arribar dalt del dipòsit venen els companys de Badalona. Junts baixem cap al seminari, pugem nou pins, baixem cap a Alella Parc, pugem direcció Sant Mateu on el Javi López ens tenia reservat una nova ruta. Deia que no era tan trialera com l’anterior, i certament no ho era, però ens va portar per un camí ple d’esbarzers que ens deixen a tots les cames i/o els braços marcats. La mala sort és que el José Luis té problemes amb el fre, així doncs a l’arribar a Vallromanes ens estem una bona estona intentant reparar-lo. En va. Les pastilles toquen el disc i la roda va totalment frenada, així que opta per treure-li el fre. La pujada cap a la roca d’en Toni, que no arribem, la fem a bon ritme i d’allà pugem cap a Sant Mateu, baixem cap Alella, d’Alella a Montgat i de Montgat a Badalona. Pel camí anem deixant a gent. El José Luis primer que agafa una drecera més curta i amb menys pendant perquè no té frens. El Jordi i el Javi perquè s’esperen al Javier B. que més que una bici li han deixat un ferro els de la botiga on té a reparar la seva. Així doncs que arribem a Badalona el Patxi, el David i jo. El David s’esperarà a la família a Sant Adrià i a mi em toca pujar fins a Cerdanyola pel Besòs tot sol. No bufa gaire vent i em permet agafar un bon ritme, però ja havíem perdut massa temps abans amb la reparació de la bici del José Luis i arribo quan falta poc menys de 15 minuts per la 1 del migdia. En total la ruta ha estat d’uns 73 quilómetres, amb una mitjana en moviment relativament alta (més de 16 qm/h) per l’últim tram des d’Alella.

Aquí un track del Jordi de la ruta conjunta:

http://connect.garmin.com/activity/37830629

26 de juny: sortida light pel Montseny. Aprofitant que érem passant el Sant Joan a Arbúcies, el Patxi, el Gaspar i jo vam fer una petita però molt maca sortida pel Montseny. És una sortida clàssica que porta des d’Arbúcies fins el castell de Montsoriu, són poc més de 25 quilòmetres, però amb un desnivell d’uns 1500 metres, amb una mitjana del 14% de les rampes de pujada.

Aquí una pàgina, de les moltes que hi ha perquè és una sortida clàssica, amb informació de la ruta:

http://web.me.com/catbtt/catbtt/-Montseny/1-Montseny-Arbucies%20Montsoriu/1-Montseny-Arbucies%20Montsoriu.html

Novetats Epic Trail:

1.- Al final no venen ni el José Manuel ni l’Alex, per la qual cosa serem 9 corredors.

2.- Està en l’aire qui ens farà de “sherpa” si el Gaspar o la dona del Gilles.

3.- Els de “Temps d’aventura” del C33 han dedicat un programa a l’Epic Trail:

http://www.elsesports.cat/video/2996890

Salut i pedals!!

6 de juny de 2010

Una bona pallissa, la sortida d’avui. Tot a un bon ritme, sense pauses i amb grans desnivells. En total hem fet 52 quilòmetres en 3 hores i 18 minuts, una mitjana de 15,5 qm/hora.
Comencem Juanma, David i jo des de Montcada, aquest cop com hem fet tard, pugem la Vallensana per la carretera. A mitja pujada ens saluden els primers trons que poc després, tot pujant la Coscollada, es convertiria en una fina pluja. Pocs metres abans d’arribar dalt comencen a baixar la colla de Badalona (Javi López, Xavi Serrano, Javi “Lapierre”, Joan, Jordi i Patxi). Pujo per recollir el David que és dalt i baixem com una bala cap a la Conreria. Des d’allà pugem de nou cap a Nou pins i baixada a Alella Parc. La idea és anar fins la Roca d’en Toni, però no farem la mateixa ruta que l’any passat, sinó que el Javi López ens té preparat una nova ruta. Una mica abans de pujar cap el mirador de Sant Mateu, trenquem a l’esquerra baixem una mica i agafem un trencall que ens porta pel mig del bosc per una pista trialera molt divertida, però exigent. Arribem a la Roca d’en Toni tot caient un petit plugim. Curta parada, no ens quedàrem freds, i enfilem direcció el mirador de Sant Mateu a gran velocitat. Un cop allà baixem i el Javi López comença a portar-nos per trialeres fins el poble d’Alella. Al poc arribem a Tiana i marxa el Joan. Travessem Montgat i a l’entrada de Badalona el Jordi i el Javi “Lapierre” es queden a rentar les bicis a un renta cotxes mentre la resta tirem. Després ens deixen el Javi i el Xavi, i finalment el Patxi. El David, en Juanma i jo enfilem camí cap el Besòs. A l’arribar-hi ens trobem amb la desagradable sorpresa que el vent bufa en contra. Toca agafar-se fort i tirar dur per passar dels 23 qm/h. Un parell de minuts després de les 12 del migdia arribem de nou al punt de sortida.
L’etapa ha combinat pujades i baixades per asfalt, pistes i trialeres. El ritme ha estat alt, en alguns moments molt alt. Tot i què ha plogut, per a mi, molt millor aquest temps que el calor d’aquests darrers dies. Continua la preparació per l’Epic i només resten 6 setmanes.
Salut i pedals!

30 de maig

Sortida amb els companys de Montalbaigrup de Badalona per a preparar el Pirines Epic Trail. Quedo amb el Juanma a Cerdanyola, em recull i anem a Montcada amb la furgo. Aparquem al costat del pont que creua el Besòs i comencem a pujar la Vallensana per la pista i després per la urbanització. Com aperitiu està força bé, sobretot les rampes per la urbanització. El cert és que fer-ho després de rodar per Collserola i baixar, com fem de costum, està força millor, perquè només de començar les rampes costen una mica més si, a sobre, ho juntes amb la pujada al dipòsit de la Coscollada.
A l’última rampa em trobo que el Xavi baixa, sembla ser que a dalt hi falta un, el Javi. Se li ha trencat la cadena i sort d’un que l’ha ajudat, perquè sinó hauria acabat abans d’hora la ruta. Tots dalt del dipòsit i sortida en desbandada cap a la Conreria. Un cop allà baixem per la urbanització i baixem i baixem. El José Manuel ens té una preparada de puja i baixa. Comencem a pujar per la urbanització de la Conreria fins a connectar amb la pista que porta al Turó de Galzeran i que ja havia fet amb el David el 21 de març, però a diferència d’aquell dia la rampa brutal que hi ha un poc abans d’arribar sóc incapaç de fer-la sense posar el peu a terra. El desnivell és gran, però el pitjor és l’estat amb pedres, roderes, solcs que deixa l’aigua… Un cop dalt el José Manuel ens deixa que fa tard. Discutim que fer i al final baixem per les vinyes fins a 9 pins i després anem cap Alella Park per tornar a sota del Turó de Galzeran per la pista de l’altre costat. Des d’allà baixem fins a Tiana on deixem al Joan i tornem cap a Badalona. Anem acomiadant-nos dels Javiers i del Xavi fins a la platja. Des d’allà amb el Juanma ens arribem fins el Besòs, però abans haurem de sortejar un munt de puntaires que estan al passeig Marítim.
Arribem a Montcada fent un total de 50 quilòmetres.
Aquí la ruta explicada al blog de Montalbai
http://montalbaigrup.wordpress.com/2010/05/31/salida-30-de-mayo-2010/
I un mapa de la ruta conjunta

Au, salut i pedals!!!

22 de maig

Quedem el dissabte a les 8 del matí. Arribo i només trobo al David. Comencem a pedalejar i al poc arriba el Dani. Pugem al Forat del Vent per la clàssica: Can Catà, Sant Iscle i Can Lloses. Un cop dalt decidim anar a la Serralada de Marina, on el Dani mai havia estat. Com sempre anem cap a Torre del Baró, Ciutat Meridiana, Vallbona i Montcada on pugem per la pista fins a la urbanització de la Vallensana. Allà ens trobem amb 3 btt’rs de Sabadell, un d’ells amb la mateixa bici que la meva. Comencem la pujada al dipòsit i el Dani es queda, ens esperem una mica però veiem que ha baixat de la bici i puja caminant, per la qual cosa decidim tirar. Un cop dalt, baixem una mica i el trobem rebentat. Té rampes a les cames i li fan molt de mal. Tirem cap avall fins a Sant Jeroni de Murtra amb la intenció de baixar fins la platja. L’error és que no vaig trobar el camí que ens porta directes al carrer Coll i Pujol de Badalona i entrem al barri del Fondo de Santa Coloma. Després de baixar per carrers i més carrers, arribem al Polígon de Badalona Sud (Xina Land, allà on tot són naus industrials de roba de regentades per xinesos). Enfilem cap al Besòs per pujar fins a Montcada. La pujada és fàcil però el Dani va trinxat, pobre. A l’arribar a Montcada el David que té preses marxa. A dures penes arribem a l’entrada de Cerdanyola i el Dani baixa de la bici. No pot més. Decideix arribar caminant a casa, així doncs ens acomiadem i tiro cap a casa.
En total 53 quilòmetres en unes 3 hores i mitja de temps en marxa, 870 metres de desnivell acumulat.
Un altre dia haurem de mesurar millor on anem per no cremar-nos tots plegats.
Salut i pedals!

Actualització de sortides

Fa setmanes que no actualitzo, així que m’aprofito les cròniques que “inter nos” fa el David, les copio i afegeixo algun comentari i, amb el teu permís David, faig unes petites correccions:

25 d’abril:

En un principi, vam quedar l’Iñigo, els dos Jordis (el Serrano i el Mogas) i l’Oscar. Aquest últim ens va jurar per Snoopy el divendres al cole que vindria. No només això sinó que en un “alarde de machotismo” va dir que fins i tot sortiria el dissabte si algú s’apuntava. Evidentment es va quedar adormit i el vam trucar però no va aparèixer… Total que a les 8:15 només hi som l’Iñigo, el Jordi Serrano i jo. La bici nova de l’Iñigo és molt maca i de components està força be amb tot un seguit de peces XT. Molt bona compra. Decidim marxar i com que l’Iñigo ha quedat a les 10 a Santa Perpètua (Santa Pepa com l’anomenen) i en Jordi està una mica cansat després de la seva odissea de tornada d’Oslo a casa, farem un recorregut curt però intens. Comencem pujant pel camí de sempre i com la setmana passada, fem camí cap a can Borrell. El paisatge és magnífic: el dia és clar (what a glorious moçorn¡ng, que dirien els anglesos) i els conreus ja estan crescuts i tot és verd i blau. Llàstima de càmera de fotos… Ens arribem a can Coll i no hi ha ni Déu. Tothom deu estar al llit encara, com l’Oscar. Comencem a pujar per les mateixes rampes de la setmana passada (les que van trencar al pobre Dani, que encara s’en deu recordar…) i després d’una estona arribem al Juaco. Com que hi ha pressa, baixem per la carretera d’Horta fins agafar la pista (petita) que ens queda a l’esquerra que ens porta a la “matamachos” (res, 50 mts). Un cop allà, se’ns uneix el Jordi Mogas que havia pujat per l’altre camí perquè pensaven que no vindria (cito paraules textuals: “Va, si aquest diumenge no vaig a dormir molt tard, pot ser que vingui.”). Com que hem d’anar a agafar el camí que porta fins a Santa Pepa a Ripollet, decidim baixar cap a la cabana del tio Tom. En lloc de baixar pel camí que normalment fem de pujada, agafem el que queda a la dreta de la “matamachos” perquè vaig pensar que hi hauria menys gent. Craso error. No se que va passar però deuria ser una manifestació d’excursionistes… primer van ser uns poquets, una mica més avall, desenes, després centenars (literalment)… Aconseguim arribar al parc de la riera i tombem cap a dreta cap a Ripollet. Arribem per la carretera de Masrampinyo fins al parc que n’han fet (molt maco, amb aiguamolls i tot) per allà cap a Santa Perpètua. Quan arribem una mica més enllà, els dos Jordis se’ns separen i tornen cap a casa per Ripollet i continuem l’Iñigo i jo. El camí, una pujadeta no gaire llarga ens apropa al camp d’aeromodelisme de Ripollet i una mica més enllà, a una mena de pista des d’on s’enlairen parapents a motor que de ven segur heu vist alguna vegada. Ens arribem a la via del tren (l’AVE a la frontera?) i per una pista ampla i ràpida, en qüestió d’un parell de minuts em arribat al castell de Santa Perpètua (molt maco). Allà ens està esperant l’amic de l’Iñigo, parlem una estoneta, m’expliquen unes 23 versions diferents pel camí de tornada, em truca la dona… Total que desfaig el camí i arribat al punt on ja es veu la pista d’aeromodelisme, creuo el rierol i ja estic a Ripollet. Cap a casa i c’est tout !!

Jo vaig continuar amb el Juanma un parell d’hores més. Primer fem cames i quilòmetres a Gallecs, després ens arribem a Lliçà d’Amunt, des d’allà seguint un GR, travessant urbanitzacions, i arribem a Santa Eulàlia de Ronçana. Per pistes entre camps acabem a un punt elevant a sobre de Riells, amb uns vistes ben maques cap els Cingles de Bertí, i tornem fins a casa del Juanma.

2 de maig:

M’havia quedat en les ganes de pujar aquella baixada que el cap de setmana anterior havíem fet tot trobant-nos un munt de caminants, així doncs la idea d’aquell dia era pujar-la. Per estirar les cames pugem per la senda de la font dels caçadors fins el Portell de Valldaura (és a dir, cabana Tio Tom, Can Codina, Can Coll, Can Cerdà, font dels caçadors, Casa Juaco). Baixem fins el Forat del Vent, tornem direcció Cerdanyola, Can Lloses i una mica abans d’arribar a Sant Iscle de les Feixes, tombem a l’esquerra i comencen les pujades. Per la Serra d’en Ferrer arribem al peu del Turó de Fotjà on havíem passat poc abans. La pujada té un parell de rampes on t’has de deixar els ronyons, però són curtes. Com no en tenim prou decidim pujar fins el Tibidabo i baixem cap a Cerdanyola per Sant Medir, Can Borrel i Can Coll. Un bon dia de pujades i baixades, encara que una etapa curta.

8 de maig:

Com que eren les festes de Cerdanyola i la dona de l’Iñigo (sorry, però no recordo el nom – mai oblido una cara o un lloc però soc incapaç de recordar els noms de la gent i dels carrers) havia de cantar amb la coral, diumenge estava descartat (de moment passo de sortir a les 7 de la matinada). Així que vam quedar dissabte a les 8 al lloc de sempre. El dia amenaçava pluja així que, ni cort ni peretjós ( (C) Mikimoto), vaig agafar l’impermeable per si les mosques. Efectivament, només començar, així que vam tombar a la dreta per anar a Can Coll, va començar a ploure amb ganes. Només va durar 5 minuts però ens va fer plantejar-nos la possibilitat de tornar a casa. Com que va parar ràpid (i com em va dir un guia a Mèxic en una excursió em bici per la selva – léase con acento mejicano – “No somos de azúcar y no nos derretimos con el agua”) vam decidir continuar. Les meves dots endevinadores del temps vam predir que no tornaria la pluja i així va ser. Vam pujar per Can Coll (el mateix camí que vam fer amb el Dani i després amb en Jordi Serrano) i un cop a casa Juaco, com que teníem prou temps però no ens volíem arriscar a anar massa lluny (per la pluja, tot i les meves prediccions), vam baixar pel camí de Can Catà i vam agafar el mateix camí que vam baixar la setmana passada (el de la manifestació d’excursionistes), però aquesta vegada de pujada. Una pujada força maca i que te un parell de rampes que no tenen res a envejar a la “matachos”, tot i que aquestes es pugen millor encara que només sigui pel fet que son més amples. Un cop a dalt, “matamachos” i cap al Tibidabo. Arribats a dalt de tot, agafem la carretera de les aigües, baixem per Sant Medir cap a Can Borrell, que per aquelles hores ja comença a fer oloreta de carn a la brasa… De Can Borrell a Can Coll i d’aquí cap a casa. Total, uns 36 km breus però intensos. Molt poca gent pels camins (no se si perquè era festa o perquè era dissabte o perquè amenaçava pluja) i molt be. El terra, amb l’aigua, estava una mica enganxós, però no hi havia fang, per sort.

9 de maig:

Sortim el David i jo. La primera idea era tornar abans de les 12 h a casa, després la cosa es va complicar i vam arribar passats 2/4 d’1.
Primer fem la típica pujada fins al Portal de Valldaura per la font dels caçadors. Allà dalt decidim anar a la Serralada de Marina. Agafem el camí de sempre: Forat del Vent, Torre Baró, Ciutat Meridiana, Vallbona, Montcada, pujada per la pista de la Vallensana fins la urbanització i des d’allà cap el dipòsit (la Coscollada). Decidim anar fins a la Conreria i després tirar cap a 9 pins. Repto al David a pujar per les “zetes”, una curta pujada amb fort desnivell per una pista fotuda per la quantitat de sorra solta. Bo és el David per rebutjar reptes, així que cap allà hi anem. Ho pugem a ritme, sense presses, però sense pauses. Pujada exigent però interessant. Un cop dalt anem fins Alella Parc i des d’allà baixem a Alella, Tiana i Montgat. Aquí arriben els problemes, l’únic camí que conec per tornar és baixar fins a la platja i després pujar pel Besòs. No vull baixar i convenço al David de trobar el camí sense baixar tant. Perdem molt de temps atès que el territori és trinxat per la B20 i per la C32, únics camins directes on no podem circular i que ens obliga a pujar i baixar per carrerons desconeguts. Finalment arribem a un polígon industrial a prop de Montigalà, agafem el lateral de la B20 i al poc trobem el desviament cap a Montcada per la Vallensana, si bé al principi ens confon pensant que és la carretera de la Roca, al poc ens adonem de l’error. La pujada és curta i fàcil, però portem quilòmetres a les cames sense parar i se’m fa llarga. Arribem dalt i baixem ràpid cap el Besòs, Montcada, la Ferreria i entrem a Cerdanyola. En total més de 60 quilòmetres amb un parell de bones pujades (Coscollada i 9 pins per les zetes). Un bon entrenament però arrisquem massa amb el temps i els deures familiars primen.

14 de maig:

Avui divendres he sortit sol i he fet la mateixa ruta que vaig fer amb en David el dia 2 però sense pujar al Tibidabo. En total 28 quilòmetres en 1 hora i 3 quarts. 15,6 qm/h de mitjana, 577 metres de desnivell positiu, rampes de fins al 20%, tot controlat per la nova maquineta que m’he comprat:

Speedzone

És un vici, sobretot anar mirant els desnivells de les pujades i és perfecte tenir-lo situat a la potència.

Bé, ja m’he posat al dia amb les cròniques. Au, salut i pedals!!

18 d’abril

La sortida del diumenge 18 d’abril també va ser curta, havia de ser a les 10,30 hores a casa.

Sortírem el David, el Dani i jo. Com feia temps que no la fèiem, vam decidir pujar al Portal de Valldaura per la senda dels Caçadors. Des d’allà pujàrem al Tibidabo i vam baixar cap a Cerdanyola per la ja clàssica: Sant Medir, Can Borrell, Can Coll i Cerdanyola. Just abans d’arribar a Can Coll decideixo tirar endavant i deixar el Dani i el David. Feia tard. En total van ser poc menys de 40 quilòmetres en 2:30 hores.

Aquí deixo el comentari, més extens, del David:

Resum de l’etapa del proppassat diumenge 18 d’abril.

El dia amenaçava pluja i de fet va caure intermitentment durant el recorregut, tot i que van ser 4 gotetes mal comptades. Vam quedar com sempre a les 8 de la matinada a la cabana del Tio Tom. Va arribar primer el Dani i després jo i l’Iñigo un parell de minuts mes tard. Que fem ? Com que Iñigo tenia pressa (havia de tornar a les 10:30) vam decidir fer una volta curteta (però intensa, que l’Iñigo vol fer cames per a les sortides que te en ment).

Vam començar a pujar pel camí de can Catà i quan vam arribar a lo que de petits anomenaven la 1a font, vam tombar a la dreta per anar fins a Can Coll. Un cop arribats allà (les pendents del camí de can Catà a can Coll son “de agarraté y no te menées” ) vam continuar per la pista que puja fins al Juaco. Una pista molt maca però que fa que pujades curtes però intenses. Una pista amb un record molt especial per a mi doncs ara fa molts anys vaig agafar una peaso pájara a les pujades que jo pensava que moriria allà mateix. Per sort, no va ser el cas tot i que aquesta forta pujada se li va atragantar una mica al Dani, ajudat per la seva bici a la qual el canvi no li funcionava massa be (i no hi ha cosa pitjor que anar fent força i que la cadena vagi saltant). Ens reagrupem a un petit descans de la pujada i tombem cap a la dreta per arribar-nos fins al Juaco. La pujada que queda, per sort, ja no es massa forta. Arriben a dalt i sortim a la carretera d’Horta per la banda de Barcelona i d’allà fins al forat del vent i cap al Tibidabo. Quan arribem a la font dels caçadors sortim a l’asfalt i comencem a pujar. En Dani no havia arribat mai fins tant lluny i comença a notar-ho. Quan ja agafem la desviació cap a Vallvidrera, un ciclista de carretera ens avança i l’Iñigo em diu : ” A que no ets capaç d’agafar-lo”. Mecagontoo… surto com una fletxa darrera d’ell i durant un tram llarget li vaig darrera però és complicat anar seguint una bici de carretera amb una mtb. Finalment, abans d’agafar la desviació cap a la dreta per la pujada final al Tibidabo ho deixo córrer amb les cames i els pulmons a punt d’esclatar (anàvem pujant a més de 20 Km/h quan amb la mtb de normal es fa a 12-13…) però amb el meu orgull intacte. Arribo a dalt de tot, i uns minuts després arriba l’Iñigo. Però el Dani  no arriba, i no arriba, i no arriba… fins que finalment ho fa. Ens comenta que en lloc de girar a la dreta va continuar recte i quan va veure que això ja baixava massa va recular i va pujar. Tornem cap a casa pel camí de Sant Medir – Can Borrell. l’Iñigo te molta pressa perquè veu que no arribarà a temps si no “apreta” i marxa. El Dani no va massa fi, les cames li comencen a fer figa i així que arribem a Can Borrell li dona una rampa. Òstia ! Baixem de la bici i anem una estoneta caminat fins que li passa. Baixem fins la carretera d’Horta i d’allà cap a casa.

Bé, per la resta un parell de notícies:

1.- Tinc bici nova

2.- Definitivament fem l’Epic Trail

Salut i pedals!