Category Archives: Uncategorized

2010 in review

The stats helper monkeys at WordPress.com mulled over how this blog did in 2010, and here’s a high level summary of its overall blog health:

Healthy blog!

The Blog-Health-o-Meter™ reads Fresher than ever.

Crunchy numbers

Featured image

A helper monkey made this abstract painting, inspired by your stats.

A Boeing 747-400 passenger jet can hold 416 passengers. This blog was viewed about 2,700 times in 2010. That’s about 6 full 747s.

 

In 2010, there were 22 new posts, growing the total archive of this blog to 47 posts. There was 1 picture uploaded, taking a total of 5mb.

The busiest day of the year was September 20th with 111 views. The most popular post that day was Puigmal amb en Jaume.

Where did they come from?

The top referring sites in 2010 were mendiak.net, bttbadalona.com, corredors.cat, google.es, and ca.wordpress.com.

Some visitors came searching, mostly for pass aran, pass’aran, el montcau, paisatges de tardor, and pedals de foc.

Attractions in 2010

These are the posts and pages that got the most views in 2010.

1

Puigmal amb en Jaume September 2010
1 comment

2

Sortida amb en Jaume: el Pedraforca November 2009

3

Sortides amb en Jaume: el Montcau October 2009

4

Pass’Aran a la www July 2009
3 comments

5

Pass’Aran: fets September 2009
2 comments

Anuncis

Sortida 7 de març

Diumenge. Un altre nit sense dormir gaire. Fa fred, no tant com altres dies, però s’ensuma la gran nevada de dilluns. A un quart de nou arribo a la cabana del Tio Tom, només hi ha el David. L’acompanya un amic de fa temps que ens acompanya fins el forat del vent. Des d’allà el David proposa anar fins Torre Baró com vam fer el 14 de febrer. Arribem bé i ràpid. Per sort no fa el vent de l’últim cop. La primera idea era tornar per Can Masdeu, però el comento la possibilitat d’anar fins a la serralada de Marina. Dit i fet. Baixem per carrers de Torre Baró fins el límit amb Ciutat Meridiana i travessem les autopistes pel pont i entrem a Vallbona. No coneixem com connectar amb Montcada, però trobem un pas al costat de la via del tren al costat d’una canalització d’aigua que surt d’una mina. Després m’informo que forma part de l’antic rec comtal que fa anys abastia d’aigua Barcelona i feia de la plana del Besòs una de les millors hortes de Catalunya.
Passem per la torre i el parc de l’aigua, un magnífic edifici i parc que contrasta amb la lletjor dels pisos de l’entorn i la fàbrica de l’Asland al seu darrera.
Passem a l’altre llera del Riu Besòs per un pont i agafem la carretera de Montcada a Badalona per la Vallensana. A bon ritme, 23 minuts, pugem dalt la Vallensana. Ens aturem als bancs i aprofito per buidar una mica la bufeta, beure i menjar. Ens disposem a iniciar la pujada del dipòsit (la Coscollada de l’Amigó). Recordava la duresa de les seves rampes; la muntanya mai no em defrauda. Tirem de ronyons i pugem fins dalt. Allà em trobo la gent de montalbaigrup (el José Luis i el Javi amb els quals férem els Pedals i d’altres companys seus). Ens saludem i la fem petar, ells han pujat per la cara nord del dipòsit (el K2 l’anomenen). El vent, el fred i l’espera de la resta fa acabar la conversa, ens citem per veure si ens trobem de nou.
Baixem per unes rampes que sembla impossible baixar-les, pel seu desnivell i pel seu estat. Segur que amb els pneumàtics que portem (mixtes jo, slicks en David) impossible. Passem per l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes i arribem a la carretera de la Roca.
Pensàvem que aniríem a parar més a prop de Montcada, però som a Sant Fost de Campsentelles. Baixem al Besòs, intentem trobar un camí per l’altre llera fins a Masrampinyo però desistim al veure que desconeixem la ruta i que haurem de trepitjar molt d’asfalt. Tornem al riu fins a Montcada i des d’allà per la “clàssica” (Ferreria, Ripollet, 4 cantons, Cerdanyola) arribem a casa.
Van ser més de 45 quilòmetres amb bon desnivells, tant de pujada (Vallensana i dipòsit), com de baixada (K2).
El mapa de la sortida

Aquesta setmana ens hem comunicat amb en Patxi, Gaspar, Juanma i companyia que vam fer els Pedals de Foc l’any passat per a trobar-nos i comentar la sortida d’aquest any.
Així també els de montalbaigrup ens han convidat a participar en la sortida Badalona Turó de l’Home que organitzen els btt’eros de Badalona pel proper 18 de setembre de 2010. Ja m’han apuntat. Déu!, només de veure el desnivell i els quilòmetres ja m’espanto. Ja cal preparar-se.
Au, salut i pedals.

Segona etapa Cavalls del Vent

Plantegem una segona etapa llarga i amb força desnivell acumulat. Des del refugi de Prats d’Aguiló anirem fins el refugi de Lluís Estasen, passarem pel Gresolet i acabarem al Sant Jordi. Segons marca el full d’informació de la ruta, són 9 hores 30 minuts, amb un desnivell positiu de prop de 1.500 metres, i un de negatiu d’uns 2.000 mts. Hem de sortir ben d’hora doncs, si no volem arribar amb el sopar a taula.
Només de començar s’ha de pujar uns 400 mets de desnivell fins el pas dels Gosolans. Pujada curta però intensa, sobretot quan te la trobes de bon principi. Res millor per fer la primera suada i que la màquina comenci a funcionar.

Vista des dels prats dAguiló cap el Pas de Gosolans

Vista des dels prats d'Aguiló cap el Pas de Gosolans

Un cop dalt el canvi de paisatge és brutal i s’agraeix. Bé, com a mínim ho agraeixo, que m’agrada més caminar per les alçades pelades que pel bosc. Les vistes són precioses. A l’est tenim el Comabona, a l’oest el Pic de Costa Cabirolera, al sud el Pedraforca, que ens acompanyarà una bona estona, al nord els Pirineus. Bestial!

Vistes al nord, Cerdanya i Pirineus, des del Pas de Gosolans

Vistes al nord, Cerdanya i Pirineus, des del Pas de Gosolans

El Pedraforca treu el cap darrera la serra Pedregosa

El Pedraforca treu el cap darrera la serra Pedregosa

Perdem una mica d’alçada pels prats, tot seguint un pèl amunt un torrent, per un petit corriol entre les serres de Cortils i Pedregosa, fins que la muntanya s’obre i baixem en ziga – zaga fins la pista que ens ha de dur al refugi de Lluís Estasen.

Corriol que sobre entre les serres de Cortils i Pedregosa, al fons el Comabona

Corriol que s'obre entre les serres de Cortils i Pedregosa, al fons el Comabona

Pedraforca des de la serra Pedregosa

Pedraforca des de la serra Pedregosa

L’única companyia que tenim és la de unes vaques que pasturen alienes als 4 individus que caminen al seu costat.

Vaca i pic de Costa Cabirolera

Vaca i pic de Costa Cabirolera

Arribem a la pista i ens retrobem amb la civilització en forma de gent i 4×4, fins i tot turístics, que pugen. Ha estat curta l’estada en l’ambient alpí. Llàstima.

Ens hem de trobar amb el Miquel Àngel en el tram que ens porta fins el Lluís Estasen, ell arriba des del Pont de Serneres, un punt de la carretera que uneix Gósol amb Josa. Poc abans del Refugi ens trobem. Salutacions i seguim fins l’Estasen. Allà ens aturem a fer un petit mos i continuem endavant.

La baixada fins el Gresolet és curta però amb força desnivell (570 mts, diu el web). El camí és humit, amb una mica de fang. No se’ns acudeix res millor que baixar corrents pel corriolet. Lògicament, no podia ser d’una altra manera, en un revolt patino i me la foto. Amunt i seguim corrents. El Gresolet és ple de cotxes i de gent. Anem molt bé de temps, així que ens aturem una estona per menjar. Al costat hi ha gent preparant una costellada. Quina enveja, nosaltres amb els fruits secs, les barretes… i ells amb el tall de carn. Fa força calor.

L’aturada no em senta gens bé. Ni l’aturada ni caminar pel bosc, vaig darrera i no acabo de suar. Em costa i no és res de l’altre món. És el que menys m’agrada d’aquesta ruta, tant de bosc, tanta pista, tanta gent… Hem de pujar un petit desnivell d’uns 300 mts fins el coll de la Bauma per un corriol fressat que puja fent ziga – zaga, tot fent via tallant. Això ens permet anar, si fa o no fa, al ritme d’unes bicis que no agafen la drecera.

Arribem al coll de la Bauma on hi ha la pista que és continuació de la que vam agafar abans quan baixàvem de la Serra Pedregosa. Segui la pista un temps fins el coll de la Bena, on girem cap el nord -est per un corriol que surt a la nostra esquerra. No té pèrdua, és ben senyalitzat. I baixem, baixem, baixem. Ho vaig trobar força avorrit. El bosc tampoc ens permetia veure grans vistes, érem avall enclotats entre les muntanyes, feia calor.  El paisatge tampoc té res de l’altre món. Ara me n’adono que no vam fer fotos des del Gresolet fins els Empedrats. No, no era allò que m’esperava. Tenia clar que la ruta no seria com Carros, però tampoc creia que caminéssim tant per pistes. I com es fa avorrit, inconscientment baixem el ritme i anem xerrant.

Quan vas per dalt de les muntanyes parlem menys entre nosaltres. Estàs més pendent d’on fiques el peu i quin serà el teu proper pas. Camines més acotxat, puges una mica la vista per veure el paisatge que t’envolta, i tornes a mirar el terra. Quan camines per pistes o corriols ben fressats, et permet la contemplació i la xerrameca.

De sobte veiem un helicòpter dels bombers. S’hi està una estona i marxa. Torna a venir, intenta baixar i puja. Creiem que fan maniobres o simulacres. No entenem ben bé que fa. Quan arribem a la pista l’helicòpter baixa una mica més endavant i veiem una ambulància. El típic esguinç de tormell d’un home de mitjana edat, que havia baixat al rierol i ara no podia pujar. Em fa recordar com anys abans, 8, m’havien vingut a recollir als peus dels Colomers. Només m’havia trencat la ròtula per una caiguda. Dic només perquè va ser el mínim que em podia trencar després del meu vol i salts acrobàtics. Però anem al cas.

Arribem a un trencall on hem de deixar la pista (crec recordar que hi ha una font, però – en tot cas- és ben assenyalat) i, travessant unes cases de colònies, arribem als Empedrats. Diuen que és una de les zones més maques del Parc. Serien les ganes d’arribar-hi, el cansament o la calor, però… no ho vaig trobar per tant.

Els Empedrats és un camí que puja per un congost natural que ha fet el riu per la força de l’aigua tot excavant la roca. Per ser l’agost hi ha aigua i hem d’anar en cura per no ficar-hi els peus a l’aigua. Els bastons telescòpics són també per això.

Caminem pels Empedrats

Caminem pels Empedrats


Salt daigua a els Empedrats

Salt d'aigua a els Empedrats

Deixem l’aigua i per un camí fressat pujem entre el bosc. La xafugor dins del bosc de pins, amb l’inconfundible olor a resina que ens acompanya, és insoportable. El Juanma pateix, es queda una mica enrera i ja resta poc. Poc a poc arribem esglaonats al refugi de Sant Jordi. Toca dutxa i sopar. Pels problemes llavors existents al refugi, sense aigua corrent, lavabos… la dutxa consisteix en una mànega on raja aigua freda en un petit cobert. Res millor per acabar una ruta tant llarga i amb tanta calor, una bona dutxa freda. El sopar és força correcte. Després la fem petar, amb d’altres, amb els guardes en relació als seus problemes. I anem al llit, demà tenim una etapa curta. Ens trobarem amb la resta de gent, el Joan, la Lola, l’Esther i la Raquel.

Explicació de la 2 etapa

L’anterior post havia d’haver inclòs l’explicació de la ruta, però em vaig passar força estona tot intentant posar el mapa de la ruta tot sencer, però no me’n vaig sortir més enllà del link simple. Tornarem a intentar-ho.

Bé, el cas és que érem a l’agost del 2005 en el Refugi de Colomina. Em vaig llevar d’hora, com deia em tenia capficat com tornar des d’Espot fins Estac, i una mica abans de les 8 del matí em vaig posar en marxa.

Estany de Colomina i refugi

Estany de Colomina i refugi

Tampoc no calia matinar en excés perquè la ruta fins Espot no era tan llarga, però l’hora de despertar-se, esmorzar i sortir diferencia els que van a la muntanya i els que van a passar l’estona. Abans que jo només uns francesos van sortir, i tot just després sortirien la parella de nois bascos amb els que vaig parlar al sopar.
La ruta fins l’estany de Saburó el coneixia, no va haver-hi cap problema: vorejar tot seguint el GR l’estany de Mar i pujar pel Pas de l’Ós fins l’estany. El temps era bo i la pujada va ser ràpida. A partir d’allà vaig girar cap a l’oest cap al coll de Peguera. A partir d’aquell moment no vaig trobar a ningú. Arribo al coll de Peguera i trec el cap a la vessant nord i em trobo una increïble baixada de més de 600 metres cap l’estany de Monestero, amb els Encantats en un primer pla i, al fons, el que intueixo que és el Pic de Bassiero.

Vistes al nord des del Coll de Peguera

Vistes al nord des del Coll de Peguera

Deixo la motxilla i els pals amagats rere unes pedres i m’enfilo seguint les fites fins la carena. Arriba un moment on hi ha unes fites que tiren recta fins una petita canal i unes altres que giren a la meva dreta. Decideixo seguir aquesta ruta i arribo a dalt de la carena. Les vistes al vessant nord-est no eren menys espectaculars. Tinc a sota dels meus peus els estanys de Peguera, l’estany Negre i l’estany Tort amb el refugi de Josep Maria Blanc. Al fons la Pica, el Sotllo i el Verdaguer.

Vistes al nord est des de la carena del Pic de Peguera

Vistes al nord est des de la carena del Pic de Peguera

M’enfilo i baixo per uns blocs de pedra, molt aeris- millor no ser-hi un dia de pluja, boira o neu- a vegades he de fer servir les mans.

Potser no creieu que la carena és aèria?

Potser no creieu que la carena és aèria?

Collons!, sembla que mai arriba el cim. Quan hi arribo, hi ha una fita, m’assec a descansar una mica, el vent bufa fort, però les vistes són de les millors de la zona.

Estany de Monestero, estany de Sant Maurici, abans a la seva esquerra els Encantats, a sobre de St Maurici, Pic de Pi Pla, Pics de Bassiero, carena de Bassiero que baixa fins lestany de Ratera, a la seva esquerra pics dAmitges i Saboredo i serra de Saboredo que baixa fins el port de Ratera, que no sacaba de veure

Estany de Monestero, ls Encantats, estany de Sant Maurici, Pic de Pui Pla, Pics de Bassiero, carena de Bassiero que baixa fins l'estany de Ratera, a la seva esquerra pics d'Amitges i Saboredo i serra de Saboredo que baixa fins el port de Ratera, que no s'acaba de veure

De sobte sento veus, una altra cosa que em treu de polleguera això de cridar a la muntanya quan no és imprescindible. Sóc un perepunyetes. Hi ha gent que vol pujar el Peguera des del coll de Monestero.

Coll i Pic de Monestero des del cim del Pic de Peguera

Coll i Pic de Monestero des del cim del Pic de Peguera

Aquest coll era el que hauríem d’haver pujat des del Josep Maria Blanc l’última etapa dels Carros. La pujada des d’allà fins on sóc sembla força divertida. El fet de sentir veus em fa agafar consciència de què sóc sol, ningú no m’acompanya, i faig anar el cap tot pensant-hi en la baixada. Mala pensada. Crec que un ha de ser conscient del que fa i de com ho fa, però tampoc no pensar-hi gaire, sinó actuar d’una forma, diguem-ne, automàticament responsable.  És que ja se sap que si penses que pots caure, caus!. I bé, caure no vaig caure, però un cop ben idiota em vaig fotre al baixar per una corda fixa situada en aquella xemeneia que abans explicava que era el camí directe cap el cim. Solució per no capficar-me, fer la baixada més dinàmica fins el coll, quasi bé corrent. Arribo al coll, agafo la motxilla i els pals, i baixo a bon ritme cap a l’estany de Monestero. Quan arribo a la intersecció amb el corriol que baixa del coll de Monestero em trobo gent que puja cap allà. Al principi està bé això de trobar-se gent, però quan arribo al Pletiu de la Corveta, abans de l’estany, penso com de bé em trobava a les alçades, abans de pensar en que era sol. A l’arribar a l’estany, baixo cap el Prat i abans del bosc, m’assec a dinar. Mira que m’amago i vaig fins a l’altre banda del riuet- asocial que és un- però fins allà se m’acosta un noi per fer-me una enquesta sobre el parc d’Aigüestortes. El noi és asturià, s´hi està allà per no recordo quin coi d’històries de col·laboració entre els diferents parcs de depenen del ministeri de medi ambient. També la fem petar una estona dels Pics d’Europa, dels projectes de pistes d’esquí que volen fotre allà i d’altres coses. M’acomiado. Camino fins el refugi d’Ernest Mallafré. És agost, allò és ple de gent. A ritme ràpid arribo a l’aparcament de Prat de Pierró. Des d’allà em plantejo si fer dit o seguir a peu. La segona opció és la bona. Arribo a Espot,pel camí he d’empassar-me el fum dels cotxes un bon tros, perquè no trobo la forma d’anar-hi si no és per la pista. No m’aturo gaire i a la sortida del poble, al costat dels taxis que duen gent cap a dalt- massa dalt pel meu gust- faig dit.

Estic de sort, passen uns pocs cotxes i un matrimoni estranger, ara no recordo si belgues o holandesos, em recullen i, vés quina sort, van cap a Sort. El que sí recordo és que el cotxe era ple de trastos i en prou feines hi ha lloc per la motxilla. M’assec darrera el conductor com puc tot encongit i en un anglès macarrònic parlem una mica. Però entre que fa hores que no menjo i els revolts, em marejo. Arribem a Sort, dono les gràcies i ara toca trobar algú que em dugui fins Estac. Novament estic de sort, un conegut que fa de monitor a una empresa d’esports d’aventura em diu que hi serà allà en una estona. Per fi, relaxat, m’assec a la terrassa d’un bar, menjo una mica, bec una cervesa. M’espero. No triga gaire en arribar i em du fins a Estac. Fi del trajecte.