3a etapa: Espot – Vielha

Fem nit a Cal Colom d’Espot. Dormo. De sobte alguna cosa em desperta. Trons i pluja. Les bicis!!! No totes són a cobert. Desperto al Juanma i baixem. Trobem al fill de la mestressa de la casa arraconant les bicis. Molt amablement s’ha despertat abans i ha pensat el mateix. Cal agrair-li. Plou de valent, són les 6 del matí i hem quedat per esmorzar a les 7 h. Dormo aquella hora i baixo a esmorzar. Encara plou. Els ànims s’han refredat una mica, a ningú li agrada sortir amb aquest temps. Decidim esperar una mica, sobretot perquè veiem llamps i tampoc és qüestió de mullar-se massa o quedar-se fregit pels llamps. Cap allà quarts de nou escampa i de seguida agafem les bicis i baixem per la carretera. Abans ens acomiadem de l’Esther i el Mateo que tampoc no saben que fer i enfilem camí a Estais (km 145, 1393 alt).

Plovisqueja tímidament. Poc abans d’arribar a Estais per la carretera que porta a Son, tenim el primer dubte, els que van davant es passen el desviament per la pista i entrem en la típica discussió si per aquí o per allà. Ens dividim en dos grups, uns van per la pista, la majoria per la carretera, que sembla més fàcil. Quan girem cap a les rampes que porten a Estais passa un grup que ens afirmen que si fem els Pedals aquell NO és el camí. El “feisbuk” ho diu clar, cal passar per Estais, el que em fa pensar que molta gent s’estalvia quilòmetres fent més ruta per carretera. El cert és que anem a Son i la carretera asfaltada porta allà, però hem decidit ser “puristes” i fer la ruta d’acord amb allò que marca el llibre.

Travessem Estais i, per una pista l’últim tram de la qual hem de baixar de la bici per passar uns esglaons, tornem a arribar a la carretera asfaltada. Passem Jou (km 149, 1304 alt) i, de nou per pista, arribem a Son on al refugi- restaurant Casa Masover hi ha el control número 7. Demanem entrepans i fem un petit mos. Al sortir un home, crec que del restaurant, comenta a d’altres ciclistes que amb el temps així aconsella passar d’arribar-se al bosc de Gerdar i agafar la carretera directe a Sorpe, que és el punt on hem d’enfilar cap a Montgarri. D’aquesta forma, sembla, ens estalviarem més d’una hora de temps. Però com ja hem decidit fer la ruta fil per randa com mana el “feisbuk”, anem a agafar la pista camí de Gerdar.

Aquest mapa aproximat ens fa una idea dels dos trajectes:

Per senders i pistes anem pujant, a vegades amb rampes importants, fins a la pista de lo Calvari, que travessa per l’avetar més important de la península, la Mata de València. Al poc d’agafar la pista ens trobem amb l’incòmode sorpresa que fan obres: passen una canonada per mig de la pista. Entre les obres i la pluja dels últims dies allò és un fangar, hi ha moments que baixo de la bici perquè s’enfonsa i rellisca la roda. Un esforç inútil donar-li els pedals en aquelles circumstàncies. En d’altres moments la pista resta reduïda a escassament metre i mig pel forat que hi ha al mig i cal tenir cura. Les bicis queden ben brutes.

Finalment arribem al bosc de Gerdar i fem un escrupolós cas a la organització i ens baixem de la bici. És un tram on és prohibit el trànsit de bicicletes. Personalment trobo un encert aquesta decisió per la conservació del medi i perquè ens fa entendre que Pedals de Foc en cap cas és una prova competitiva, sinó una ruta per gaudir de la natura, del paisatge, de l’entorn. I val la pena, molt, de passar de forma tranquil·la pel bosc de Gerdar. Al costat del pont de fusta, que travessa el barranc de Cabanes, ens retrobem amb Los Llorones, amb qui havíem coincidit breument a Son.

Travessem el refugi de Gerdar (km 163, 1517 alt) on antigament hi havia un control. Pugem fins a la C-28. En una ràpida i divertida baixada arribem a Sorpe (km 168m, 1270 alt). Allà ens aturem, fem un altre petit mos. En Gaspar i el Sergio “netegen” la bici en un cóm, que és com es coneixen els abeuradors al Pallars. Surten plenes de verdet, però sense fang, això sí.

Ara no hem de perdre la Noguera Pallaresa i ara per carretera asfaltada, ara per pista, arribar fins a Montgarri (km 193, alt 1655). El riu ens acompanyarà una bona estona. Són 25 km de pujada progressiva, algun replà, alguna rampa una mica més dura, tot passant Isil i Alòs d’Isil, deixant el Pallars i entrant a la Val d’Aran.

A Alòs d’Isil decidim que cadascú vagi al seu ritme i quedem al Refugi de Montgarri per dinar. Pedalejo una bona estona en terra de ningú, entre el grup de davant (Javi, José Luis, Sergio, Patxi i Miquel Àngel) i el de darrera (Gaspar, Juanma i Javi). A vegades veig l’últim del primer grup, però després de passar les Bordes d’Isil i travessar el Noguera (km 185, alt 1465), afluixo una mica el ritme. Les rampes són una mica més dures. En un moment giro el cap i em sembla veure el Juanma de lluny. Decideixo baixar una mica més el ritme per a fer plegats la resta d’etapa. Al final d’una pujada, estranyat de què no m’hagi atrapat, giro el cap. No el veig. Giro una mica més el cos, uns instants, sense deixar de pedalar. Tampoc. Quan torno a mirar endavant m’havia desviat de la ruta i quasi bé caic barranc abaix. És el primer avís, perquè instants després sí que cauré, aquest cop de veritat. Caiguda estúpida, per burro.

Era en una baixada curta, al final de la qual hi havia uns bassals. Decideixo aproximar-me a la banda esquerra per passar al costat d’aquells. Hi ha una branca d’esbarzer i, al passar al seu costat, no se m’acut res més intel·ligent que arronsar el braç per a què no se m’enganxi la samarreta. Ho faig un xic bruscament i giro el manillar. La roda de davant canvia de direcció directe cap un bassal, on la roda xoca de costat. Caic. Colpejo amb el manillar a les cames i amb els braços amb la pista. Per sort no anava massa ràpid, perquè cal ser idiota per caure d’aquesta manera.

M’aixeco adolorit i maleint el meu mal cap. M’estic un parell de minuts amb el cos com tremolós, amb un cop important al turmell, que se m’inflama. Una rascada al colze. Uns hematomes a les cames, a les dues. Hores d’ara, una setmana després, els hematomes són encara més lletjos i amb l’agreujant que aquest dilluns vaig caure quan era pujat a un escambell, amb la mala sort de donar-me de nou un cop amb la travessera de fusta al mateix turmell on m’havia fotut a Pedals. Resultat, he estat 5 dies amb el turmell inflamat com una pilota. No tenia forma. Les he passat putes amb els mitjons i les sabates. Cal ser idiota, cony!

Bé, on érem… al cap d’una estona, i amb la bici encara al terra, arriben el Juanma i en Gaspar. M’ajuden a posar bé la bici i continuo el trajecte amb ells. Arribem al Refugi de Montgarri, hi ha el control número 8, on ens esperen la resta. Al cap de res arriba el Javi, i tots junts dinem. Abans pregunto al Refugi per en Kim Calbetó per parlar del Pass’Aran, però no hi és. Em diu la noia que m’atén, amb poques ganes perquè va molt enfeinada servint dinars, que està fent la ruta. Ja ho sabia, així m’ho havia comentat ell, però tenia l’esperança de trobar-me’l. Dies després parlo amb en Kim que em comenta que estava en ruta amb gent de l’organització de Carros de Foc per una possible col·laboració. Carros mor d’èxit i massificació?

Tot dinant plou una mica. Abans de sortir cap a Pla de Beret, me n’adono que el camel – bag perd aigua. Penso que l’he arreglat però al cap d’uns quilòmetres noto els ronyons humits i no és de suor. És de l’aigua del camel-bag i, de freda que està, em molesta força. Em quedo enrere maleint el puto camel que vaig comprar a El Corte Inglés. Arribem al pàrquing de Pla de Beret (km 199, alt 1880) i llenço tot l’aigua que em quedava. Em fot mal l’esquena, la tinc gelada.

A partir d’aquí per pistes arribem a Bagergue (km 206, 1466 alt) i Unha (km 207, 1298 alt). La baixada és molt divertida i relliscosa pel fang. Me n’he oblidat de l’hòstia i m’ho passo força bé baixant ràpid. A partir d’aquí em d’estar ben atents al llibre de ruta, cal cercar la ruta adequada pels carrers de diversos pobles. Pel que he llegit a d’altres blogs, hi ha molta gent que des de Pla de Beret baixen fins a Vielha per la carretera; molt més ràpid, però sense encant.

Travessem Gessa i arribem a Arties (211m alt 1152) on, abans d’entrar-hi, veiem ossos engabiats. A Arties ens perdem una estona. D’acord amb e llibre de ruta em de seguir pel carrer de Bahns però aquest és tallat per obres. Donem unes voltes i, veient que no ens hem sortim, decidim passar de la tanca que talla el carrer, aixecar-la i continuar per on diuen. Deixem dels antics Banhs de Arties i arribem a Garós on novament hi ha un moment de desconcert. Finalment trobem el bon camí cap a Casarilh per la pista. Per un tram de trialera molt divertida i exigent, arribem a Betren i, més enllà, entrem a Vielha. Això s’acaba. Tornen a la ruta que havien deixat per un descuit, creuem el Garona per travessar-lo de nou pel pont de fusta que ens du directes a la botiga de l’organització. Hem acabat Pedals!. Abraçades, riures… Cansats però molt contents ens posen l’últim segell i ens donen el maillot de “finishers”.

Foto amb maillot

Per sort podem dutxar-nos a l’hotel Pirene, anem plens de fang. Ens canviem de roba, pugem les bicis als cotxes,

i fem camí cap a casa. Com és tard- passen de les vuit del vespre- mirem de menjar pel camí. La primera idea és aturar-nos al Pont de Montanyana, però per sort tirem cap a Benavarri on sopem de puta mare al restaurant Can Pere. La carn és genial (jo vaig tastar la perdiu, però els que demanaren l’estofat de senglar- que vaig provar- es lleparen els dits); les quantitats generoses: el preu força ajustat; el servei, això sí, una mica lent. Un lloc prou recomanable.

Arribem a quarts de dues a Badalona on ens acomiadem de la gent. El Juanma em porta a Cerdanyola del Vallès. Arribo cansat i amb son, però molt content d’haver acabat Pedals i d’haver-ho fet amb prou garanties i forces. Ara toca descansar que en poc menys d’un mes comencem el Pass’Aran.

Companys, això s’ha de tornar a fer, aneu mirant rutes per aquí i per allà, que l’any vinent repetim!

Salut!

Segon tastet: Carros de Foc II part

Ens havíem quedat al Refugi d’Estany Llong. Faltaven dues jornades, els ànims eren bons, la forma física millorava tot i els lògics entrebancs després de 3 dies de dures jornades. La tercera etapa era prou llarga, entre 7 i 9 hores de caminar i uns 1.300 metres de desnivell acumulat, per arribar al Refugi de Josep Maria Blanc, tot passant pel de Colomina. Fins el Coll de Dellui no hi va haver cap problema, bon temps, boniques vistes, bon ritme… Des del coll, que és límit entre el Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona de protecció, hi ha unes boniques vistes dels estanys de Cubieso, Mariolo i, al fons s’intueix, l’estany Tort. Tots aquests estanys són artificials, amb preses, i configuren l’increïble obra civil per a generar energia hidroelèctrica. Els estanys naturals de Castieso i Morto queden ocults a la nostra esquerra.Apunt literari, recomano la lectura de la novela “El segle de la llum” de l’escriptor pallarès Pep Coll. Excel·lent aproximació del que va significar la construcció de centrals hidroelèctriques al Pirineu, si bé el final- que lògicament no explicaré- no el trobo del tot encertat. Però bé, com deia, vam arribar al port de Dellui i, a banda dels estanys, també vam veure com baixaven els núvols i el temps es començava a tòrcer.

Des del Coll de Dellui, estanys de Cubieso i de Mariolo

La baixada fins el Refugi de Colomina hagués estat d’allò més tranquil·la sinó se’ns hagués acudit de separar-nos quan, tot caminant per l’estany Tort aprofitant el baix nivell de l’aigua, vam decidir de forma anàrquica campi-qui-pugui anar a cercar cadascú com considerés el camí que passava uns metres més amunt d’on érem. Per la meva banda vaig recular una mica a la recerca d’una pujada més senzilla i que era ben visible, els altres van tirar cap endavant a veure que hi havia. Arribo al corriol i tiro endavant tot esperant trobar-me la resta, camino i camino i no veig a ningú, fins el final de l’estany. Llavors m’aturo on hi ha la presa i m’espero. I m’espero i no entenc res: si ells han tirar endavant i jo enrere, el més lògic fora que ells estiguessin al davant i m’esperessin aquí, i, si els he avançat, el lògic fora també que arribin ja. Ells pensaven el mateix uns metres més enrere, els havia avançat abans de què ells arribessin al corriol, però no ens veiem. Les roques ens tapaven la vista, no érem a més de 200 metres de distància. Al cap d’uns 10-15 minuts ens trobem i després d’una curta discussió, que si tu per aquí i jo per allà, que si ens esperem, que si això és el que feia, que si et perds, que si us perdeu…, tornem a caminar plegats. El dia es gira i comença a fer vent. A l’arribar al Refugi de la Colomina el vent i el fred és important, fem un mos ràpid no fos cas que comencés a ploure i continuem. Encara ens queden unes 3-4 hores fins el Josep Maria Blanc, tot pujant el pas de l’Ós- curt i vertical, però no gaire complicat- i el coll de Saburó- més blocs de pedra-, i baixada final. Fins el coll de Saburó va anar bé, la baixada ja va ser una altra història. Ja dúiem 7 o 8 hores des de què vam sortir de l’Estany Llong i encara quedaven unes 2 hores més de baixada. Teníem al nostre favor que les vistes són espectaculars, camines entre cims que volten els 3.000 metres per un circ plegat d’estanys, al fons de tot hi ha el massis de la Pica i el Sotllo, i més a prop l’immillorable indret on és el refugi de Josep Maria Blanc, dins de l’estany Tort de Peguera.

Estany Tort i Refugi de Josep Maria Blanc

Però, és clar, això del paisatge als peus ben que se’ls hi en fot. Acabem i qui més qui menys tenim els peus ben fumuts, però l’amic Xavi ja els té destrossats. Fem via que hem de sopar, estiraments, dutxa i tots a taula. Mentre sopem ens hem de replantejar que fer la propera etapa, perquè ens adverteixen que la baixada des del Coll de Monestero fins el Refugi d’Ernest Mallafré són uns 800 metres i la part inicial té grans blocs de pedra, la qual cosa acaba de convèncer el Xavi que cal anar per la variant de la pista que baixa des del refugi fins a Espot. No hi ha discussió, el dia següent ens ho podem prendre més tranquil·lament. L’endemà ens despertem d’hora i baixem per la pista a un bon ritme, però sense forçar, fins l’aparcament de Prats de Pierró. Deixem allà les motxilles, quin descans!, i ens enfilem cap el refugi d’Ernest Mallafré pel mateix camí que el primer dia. Arribem!!!! Fi de l’etapa i fi de la ruta. Ho hem aconseguit, abraçades, cerveseta, rialles… La noia del refugi era de Badalona, i els badalonins s’hi estan una bona estona de xarrameca, però encara ens han de posar l’últim segell i donar-nos les samarretes i les gorres.

Forfait abans de l'últim segell que tanca la ruta

Amb les nostres samarretes i les nostres gorres noves, baixem cap al cotxe. En la baixada trobem un d’aquells bèsties que fan la ruta en menys de 24 hores i el Gaspar, que encara tenia energies per cremar, s’enganxa a ell i baixen corrents. No n’ha tingut prou en 5 dies.

Arribem al cotxe i baixem cap a Espot que ens espera un bon dinar al restaurant Juquim. Dinar ben merescut després de tants dies de menjar barretes energètiques, fruits secs i totes aquestes coses que duem els de muntanya. Crec recordar que tots vam optar pel filet o per l’entrecot, amb un bon vi negre, és clar. Quina felicitat! Després del dinar fem un tomet pel poble per no agafar els cotxes amb la panxa plena, i baixem cap a la ciutat. Com a nota curiosa de la baixada, comentar que vam aturar-nos a l’estació de servei que hi ha tot just que baixes d’Espot i arribes a la C-13 i vam agafar una parella de motxilleros que feien ruta pels pirineus caminant i amb servei públic. Els vam baixar fins a la Pobla de Segur per agafar el tren, anaven a un lloc d’Osca, no recordo on. La curiositat fou que quan se’ls preguntà d’on eren van dir amb la boca petita que eren d’Israel, i tot seguit van preguntar que si això era cap problema per a nosaltres per dur-los. No ho sé, aquí no toca parlar de política, però són d’aquelles coses que et fan pensar.

Bé doncs, així va ser- a grans trets- la nostra primera ruta circular, 55 km de distància, uns 9.200 metres de desnivell acumulat, en 5 etapes. Va ser la primera, però després vindrien els Cavalls de Vent – l’any 2007- i la Porta del Cel, l’any passat. Ja les aniré explicant, que els altres no s’animen. Ja els fotré a parir quan expliqui les etapes. Au doncs, salut!

Primer tastet: Carros de foc (1a part)

Abans de res recordaré la primera ruta circular que vam fer l’any 2005, entre els dies 28 de juliol i l’1 del mes d’agost concretament, en Xavi, en Gaspar, en Patxi i jo.

El Patxi el coneixia mitjançant la meva companya. Ella i la d’en Patxi, van treballar juntes durant uns anys. A banda de trobades puntuals, havíem fet una ruta ben maca per les muntanyes d’Andorra, on també va venir el Juanma. Al Xavi i el Gaspar els vaig veure un parell o tres de cops abans de sortir cap el Pallars per a fer els Carros. El Patxi era una mica qui feia l’enllaç entre tots, perquè el Gaspar i el Xavi tampoc no es coneixien gaire. Vam començar com uns desconeguts, i vam acabar com uns bons amics.

Sortírem de Badalona de bon matí i arribaren al migdia a Espot. Aparcàrem al pàrquing del Prat de Pierró i vam començar la ruta. L’itinerari el teníem clar:

1er dia: des del refugi d’Ernest Mallafré fins el refugi de Saboredo.
2on dia: des del refugi de Saboredo fins la Restanca.
3er dia: de de la Restanca fins el refugi d’Estany Llong.
4t dia: des d’Estany Llong fins el refugi de Josep Maria Blanc
5è dia: tanquem el cercle tot tornant des de Josep Maria Blanc fins el refugi d’Ernest Mallafré.

El primer dia va ser tranquil, una mica xafogós- això ho fa haver de començar a caminar el migdia – i per acostumar-se a dur pes a l’esquena. Coneixia el recorregut des d’Ernest Mallafré fins el port de Ratera, la baixada fins a Saboredo el camí era una mica perdedor, però no ens va costar gens arribar-hi. El refugi de Saboredo és petit, massa petit considero per absorbir la gentada que fa els Carros, però conserva aquell romanticisme dels refugis de muntanya que s’ha anat perdent tot convertint-se aquests en veritables hotels.
L’endemà la ruta començà amb una bona pujada al coll de Sendrosa i després un camí fàcil però perdedor fins el refugi de Colomers. El ritme va ser bo i arribarem ràpid. Paradeta, fotos i anem cap el port de Caldes.

Lac Major de Colomers

Pugem el port de Caldes. A l’arribar fa molt de vent, busquem un lloc per arrecerar-nos i fer un mos. Baixem una mica, massa com després comprovarem. Són antològiques les estovalles que va treure el Xavi, semblaven d’un pic-nic al camp, que no pas d’anar a la muntanya. Quin tip de riure. Descansem, un xic massa de nou, i seguim la ruta. No mirem gaire el mapa, i les ullades que fem són per interpretar el mapa a allò que veiem, no pas per comprovar que la ruta que hem agafat és la correcta. La brúixola, ni mirar-la. Direcció? baixem cap a la vall. El nostre pitjor engany va ser quan ens començàrem a preguntar si aquell era el camí i veiérem de lluny la teulada d’un refugi. Ha de ser la Restanca. Però no, és clar, no ho era. Havíem d’haver anat direcció oest, no sud-oest. No havíem d’haver perdut tanta alçada de bon principi. Encara avui no entenc que vam fer. Perquè recordo perfectament que a dalt de tot del coll hi havia un rètol on hi deia: “Port de Caldes”, sinó estic convençut que el nostre error va ser des del Lac Major de Colomers que vam pujar al Port de Colomers, no pas aquell altre port el nom del qual estava escrit en el rètol que guardo a la memòria. És l’única explicació de la ruta que vam fer, perquè arribàrem al refugi de Ventosa i Calvell (el refugi que vèiem de lluny) pels estanys de Colieto. Ja us podeu imaginar com ens vam quedar a l’assabentar-nos de l’errada. Quan ja pensàvem que hi érem, quan feiem torns per la dutxa, encara ens quedaven més de 2 hores per arribar al final. Dues hores i el temps que es girava tot amenaçant pluja. Pluja que va aparèixer quan baixàvem el Coret d’Oelhacrestada, tot i que amb poca intensitat comparat amb l’aiguat que va caure durant tota la nit. L’esforç d’aquell dia ens va cremar bastant i va deixar la seva empremta en els peus d’alguns, sobretot del pobre Xavi, el qual també havia quedat una mica tocadet psicològicament: havia fet aquella etapa l’any passat, però no recordà el camí, tot i que sí s’en recordà – ho tenia ben present- que havia plegat perquè un company va dir prou. Però no hi ha res que un bon sopar, unes bones fregues amb alcohol de romaní i la bona companyia no arregli.

L’endemà ens aixecarem tots amb forces suficients per iniciar l’etapa que senyalen com més llarga i dura: de la Restanca fins el refugi d’Estany Llong, tot pujant pel collet de Contraix. Fins el refugi de Ventosa i Calvell no vam tenir cap problema, poques hores abans havíem fet el camí a la inversa. Igualment cap problema fins el peu del coll de Contraix.

Collet de Contraix

Salvar els 500 metres, aproximat, de desnivell del coll no van resultar tan difícil ni cansat com esperàvem, tot i que caminar per aquells enormes blocs de pedra era feixuc. A mi em van fotre bé l’empenya pel fregament de la bota, un xic rígida potser i el mitjó. Una mica de vaselina i au. El que sí va ser complicat, ja ho assenyalen bé les guies, va ser trobar el camí que ens dugués cap a la vall. Sort d’una gent que trobàrem que duien GPS, perquè ja ens tornàvem a encigalar. El fregament a l’empenya em molestava força si anava frenant a la baixada, així que vaig decidir fer via i tirar pel recte: quan abans arribi, menys mal en farà.

Baixada cap l'estany Llong, Pic de Subenuix al fons

Com el camí de baixada ja era força fressat i sense pèrdua, vaig baixar com una bala cap el Refugi de l’Estany Llong, on vaig arribar ben d’hora per fotre’m una merescuda dutxa que el dia anterior vaig haver de fer a corre-cuita, atès que vam arribar quan tot just posaven el sopar a taula. Només faltaven 2 jornades, les quals explicaré en un altre post.