Actualització de sortides

Fa setmanes que no actualitzo, així que m’aprofito les cròniques que “inter nos” fa el David, les copio i afegeixo algun comentari i, amb el teu permís David, faig unes petites correccions:

25 d’abril:

En un principi, vam quedar l’Iñigo, els dos Jordis (el Serrano i el Mogas) i l’Oscar. Aquest últim ens va jurar per Snoopy el divendres al cole que vindria. No només això sinó que en un “alarde de machotismo” va dir que fins i tot sortiria el dissabte si algú s’apuntava. Evidentment es va quedar adormit i el vam trucar però no va aparèixer… Total que a les 8:15 només hi som l’Iñigo, el Jordi Serrano i jo. La bici nova de l’Iñigo és molt maca i de components està força be amb tot un seguit de peces XT. Molt bona compra. Decidim marxar i com que l’Iñigo ha quedat a les 10 a Santa Perpètua (Santa Pepa com l’anomenen) i en Jordi està una mica cansat després de la seva odissea de tornada d’Oslo a casa, farem un recorregut curt però intens. Comencem pujant pel camí de sempre i com la setmana passada, fem camí cap a can Borrell. El paisatge és magnífic: el dia és clar (what a glorious moçorn¡ng, que dirien els anglesos) i els conreus ja estan crescuts i tot és verd i blau. Llàstima de càmera de fotos… Ens arribem a can Coll i no hi ha ni Déu. Tothom deu estar al llit encara, com l’Oscar. Comencem a pujar per les mateixes rampes de la setmana passada (les que van trencar al pobre Dani, que encara s’en deu recordar…) i després d’una estona arribem al Juaco. Com que hi ha pressa, baixem per la carretera d’Horta fins agafar la pista (petita) que ens queda a l’esquerra que ens porta a la “matamachos” (res, 50 mts). Un cop allà, se’ns uneix el Jordi Mogas que havia pujat per l’altre camí perquè pensaven que no vindria (cito paraules textuals: “Va, si aquest diumenge no vaig a dormir molt tard, pot ser que vingui.”). Com que hem d’anar a agafar el camí que porta fins a Santa Pepa a Ripollet, decidim baixar cap a la cabana del tio Tom. En lloc de baixar pel camí que normalment fem de pujada, agafem el que queda a la dreta de la “matamachos” perquè vaig pensar que hi hauria menys gent. Craso error. No se que va passar però deuria ser una manifestació d’excursionistes… primer van ser uns poquets, una mica més avall, desenes, després centenars (literalment)… Aconseguim arribar al parc de la riera i tombem cap a dreta cap a Ripollet. Arribem per la carretera de Masrampinyo fins al parc que n’han fet (molt maco, amb aiguamolls i tot) per allà cap a Santa Perpètua. Quan arribem una mica més enllà, els dos Jordis se’ns separen i tornen cap a casa per Ripollet i continuem l’Iñigo i jo. El camí, una pujadeta no gaire llarga ens apropa al camp d’aeromodelisme de Ripollet i una mica més enllà, a una mena de pista des d’on s’enlairen parapents a motor que de ven segur heu vist alguna vegada. Ens arribem a la via del tren (l’AVE a la frontera?) i per una pista ampla i ràpida, en qüestió d’un parell de minuts em arribat al castell de Santa Perpètua (molt maco). Allà ens està esperant l’amic de l’Iñigo, parlem una estoneta, m’expliquen unes 23 versions diferents pel camí de tornada, em truca la dona… Total que desfaig el camí i arribat al punt on ja es veu la pista d’aeromodelisme, creuo el rierol i ja estic a Ripollet. Cap a casa i c’est tout !!

Jo vaig continuar amb el Juanma un parell d’hores més. Primer fem cames i quilòmetres a Gallecs, després ens arribem a Lliçà d’Amunt, des d’allà seguint un GR, travessant urbanitzacions, i arribem a Santa Eulàlia de Ronçana. Per pistes entre camps acabem a un punt elevant a sobre de Riells, amb uns vistes ben maques cap els Cingles de Bertí, i tornem fins a casa del Juanma.

2 de maig:

M’havia quedat en les ganes de pujar aquella baixada que el cap de setmana anterior havíem fet tot trobant-nos un munt de caminants, així doncs la idea d’aquell dia era pujar-la. Per estirar les cames pugem per la senda de la font dels caçadors fins el Portell de Valldaura (és a dir, cabana Tio Tom, Can Codina, Can Coll, Can Cerdà, font dels caçadors, Casa Juaco). Baixem fins el Forat del Vent, tornem direcció Cerdanyola, Can Lloses i una mica abans d’arribar a Sant Iscle de les Feixes, tombem a l’esquerra i comencen les pujades. Per la Serra d’en Ferrer arribem al peu del Turó de Fotjà on havíem passat poc abans. La pujada té un parell de rampes on t’has de deixar els ronyons, però són curtes. Com no en tenim prou decidim pujar fins el Tibidabo i baixem cap a Cerdanyola per Sant Medir, Can Borrel i Can Coll. Un bon dia de pujades i baixades, encara que una etapa curta.

8 de maig:

Com que eren les festes de Cerdanyola i la dona de l’Iñigo (sorry, però no recordo el nom – mai oblido una cara o un lloc però soc incapaç de recordar els noms de la gent i dels carrers) havia de cantar amb la coral, diumenge estava descartat (de moment passo de sortir a les 7 de la matinada). Així que vam quedar dissabte a les 8 al lloc de sempre. El dia amenaçava pluja així que, ni cort ni peretjós ( (C) Mikimoto), vaig agafar l’impermeable per si les mosques. Efectivament, només començar, així que vam tombar a la dreta per anar a Can Coll, va començar a ploure amb ganes. Només va durar 5 minuts però ens va fer plantejar-nos la possibilitat de tornar a casa. Com que va parar ràpid (i com em va dir un guia a Mèxic en una excursió em bici per la selva – léase con acento mejicano – “No somos de azúcar y no nos derretimos con el agua”) vam decidir continuar. Les meves dots endevinadores del temps vam predir que no tornaria la pluja i així va ser. Vam pujar per Can Coll (el mateix camí que vam fer amb el Dani i després amb en Jordi Serrano) i un cop a casa Juaco, com que teníem prou temps però no ens volíem arriscar a anar massa lluny (per la pluja, tot i les meves prediccions), vam baixar pel camí de Can Catà i vam agafar el mateix camí que vam baixar la setmana passada (el de la manifestació d’excursionistes), però aquesta vegada de pujada. Una pujada força maca i que te un parell de rampes que no tenen res a envejar a la “matachos”, tot i que aquestes es pugen millor encara que només sigui pel fet que son més amples. Un cop a dalt, “matamachos” i cap al Tibidabo. Arribats a dalt de tot, agafem la carretera de les aigües, baixem per Sant Medir cap a Can Borrell, que per aquelles hores ja comença a fer oloreta de carn a la brasa… De Can Borrell a Can Coll i d’aquí cap a casa. Total, uns 36 km breus però intensos. Molt poca gent pels camins (no se si perquè era festa o perquè era dissabte o perquè amenaçava pluja) i molt be. El terra, amb l’aigua, estava una mica enganxós, però no hi havia fang, per sort.

9 de maig:

Sortim el David i jo. La primera idea era tornar abans de les 12 h a casa, després la cosa es va complicar i vam arribar passats 2/4 d’1.
Primer fem la típica pujada fins al Portal de Valldaura per la font dels caçadors. Allà dalt decidim anar a la Serralada de Marina. Agafem el camí de sempre: Forat del Vent, Torre Baró, Ciutat Meridiana, Vallbona, Montcada, pujada per la pista de la Vallensana fins la urbanització i des d’allà cap el dipòsit (la Coscollada). Decidim anar fins a la Conreria i després tirar cap a 9 pins. Repto al David a pujar per les “zetes”, una curta pujada amb fort desnivell per una pista fotuda per la quantitat de sorra solta. Bo és el David per rebutjar reptes, així que cap allà hi anem. Ho pugem a ritme, sense presses, però sense pauses. Pujada exigent però interessant. Un cop dalt anem fins Alella Parc i des d’allà baixem a Alella, Tiana i Montgat. Aquí arriben els problemes, l’únic camí que conec per tornar és baixar fins a la platja i després pujar pel Besòs. No vull baixar i convenço al David de trobar el camí sense baixar tant. Perdem molt de temps atès que el territori és trinxat per la B20 i per la C32, únics camins directes on no podem circular i que ens obliga a pujar i baixar per carrerons desconeguts. Finalment arribem a un polígon industrial a prop de Montigalà, agafem el lateral de la B20 i al poc trobem el desviament cap a Montcada per la Vallensana, si bé al principi ens confon pensant que és la carretera de la Roca, al poc ens adonem de l’error. La pujada és curta i fàcil, però portem quilòmetres a les cames sense parar i se’m fa llarga. Arribem dalt i baixem ràpid cap el Besòs, Montcada, la Ferreria i entrem a Cerdanyola. En total més de 60 quilòmetres amb un parell de bones pujades (Coscollada i 9 pins per les zetes). Un bon entrenament però arrisquem massa amb el temps i els deures familiars primen.

14 de maig:

Avui divendres he sortit sol i he fet la mateixa ruta que vaig fer amb en David el dia 2 però sense pujar al Tibidabo. En total 28 quilòmetres en 1 hora i 3 quarts. 15,6 qm/h de mitjana, 577 metres de desnivell positiu, rampes de fins al 20%, tot controlat per la nova maquineta que m’he comprat:

Speedzone

És un vici, sobretot anar mirant els desnivells de les pujades i és perfecte tenir-lo situat a la potència.

Bé, ja m’he posat al dia amb les cròniques. Au, salut i pedals!!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s