Pedals de Foc: valoracions finals.

Organització: En termes generals un notable, si bé hi ha algunes coses a millorar. Per exemple la gran disparitat de serveis que ofereixen els diferents hotels-albergs- cases de turisme rural, etc que acullen la prova i on vam fer nit. Entenc que és imprescindible tenir el màxim d’allotjaments possibles, que l’oferta no és molt extensa, i menys a zones no turístiques on passa la ruta, però potser haurien d’exigir un plus a tots els llocs i pensar amb les necessitats dels ciclistes.

Tot i estar plenament d’acord amb la filosofia no competitiva, de mostrar els llocs i els pobles per on passem, tot fugint de les carreteres asfaltades, “obligar” a passar pel màxim número de pobles a vegades ha fet una mica feixuga la ruta per les condicions de les pistes o senders que hem travessat i et preguntes si realment valia la pena.

La qualitat del porta mapes on portem el llibre de ruta deixa molt que desitjar (vaig perdre el plàstic que el recobria a la segona etapa al despendre’s el pegament que l’enganxava), a banda que el sistema de llibreta d’anelles i passar fulles no és el més adequat per manegar quan vas en bicicleta.

Les explicacions del llibre de mapes són força correctes, potser amb un parell d’errades, i els gràfics són molt útils per a la navegació.

Allotjaments:

Hotel Pirene- Vielha: El tracte amb el personal va ser perfecte; les habitacions també, per un hotel de dues estrelles, és clar; els serveis de guarda-bicis, mànega per rentar-les i possibilitat de dutxa de l’últim dia, molt encertat; el sopar, com ja he comentat, no va ser tan rodó com era d’esperar, però l’esmorzar mereix un 8 per la varietat dels productes i la idoneïtat d’aquests.

Casa rural Abadia- Sentís: El tracte amb el fill i jove dels propietaris va ser molt bo i vam estar una estona de xarrera agradable. Les habitacions eren correctes i el menjador prou gran pels 10. Les bicis les van deixar al cobert on guarden les bèsties a l’hivern. Hi havia una mànega per netejar les bicis. Haurien de millorar l’assumpte dels menjars: la qualitat era justa i la quantitat escassa, tant del sopar com de l’esmorzar.

Sentís té el handicap de ser un poble quasi abandonat- segons la viquipèdia només hi ha 7 persones censades-, tampoc no passa cap carretera principal, no hi ha cap activitat fora d’aquesta casa rural i l’agrícola i/o ramadera que hi puguin fer els pocs pagesos que encara hi romanen a la vall. La vall de Manyanet també esperava l’or blanc de Fadesa, amb explotació del “totxo” si cap amb major violència. Encara recordo el mega-projecte turístic a la cimentera de Xerallo, el seu cremallera i els seus apartaments, avui buits o sense acabar, a 180.000 € i més. Bé, passo del rotllo al que sempre torno i continuem amb Pedals. Com deia abans, entenc imprescindible potenciar aquestes zones tan oblidades i que l’organització hagi pensat en aquesta casa rural per fer una parada, però ambdós- organització i casa rural- s’haurien d’exigir mútuament: un per a què l’enviïn més gent i no ompli Les Esglèsies, i l’altre per a què ofereixin més i millor qualitat en els menjars als visitants.

Casa Colom- Espot: El tracte amb la mestressa i el seu fill va ser molt agradable i cal agrair-li al fill, com ja he comentat en un altre post, que s’aixequés de matinada per posar a aixopluc les bicis quan plovia. Les habitacions són molt correctes, amb el però del matalàs que vaig trobar massa flonjo i em va costar dormir. També té l’inconvenient de què no fan sopars i t’has de buscar la vida, per sort no vam trobar problemes, si bé imagino que al mig de l’agost i si fas tard potser hauríem d’haver sopat entrepans. L’inconvenient el vam suplir amb un sopar com déu mana al Juquim. També haurien d’adequar un espai per deixar les bicis i no a l’entrada de la casa a la vista de tot aquell que passi pel carrer, que són pocs perquè la casa està apartada. Una mànega per rentar-les també seria d’agrair (ho vam fer a l’Hotel Roya, on vam segellar el control). L’esmorzar molt correcte en qualitat i quantitat.

La ruta: Impressionant, m’ha permès de conèixer zones del pre- Pirineu on no hi havia estat mai (des de Gotarta fins a Molinos) i d’altres que feia molt de temps que no hi anava. Ara bé, el fet d’anar per pistes, senders i corriols t’obliga a estar molt a la guait per allà on circules i no facis molta contemplació de l’entorn. Però hi ha hagut moments de paisatges d’una bellesa espectacular: Embassada de Senet, Vistes des del Coll de Peranera, pujada al Coll de Triador, des del Triador fins el Coll de la Creu de l’Eixol, la pista entre Estaís i Son, Mata de València i bosc de Gerdar, pista entre Alòs d’Isil i Montagarri i baixada de Montgarri fins a Vielha- tot i les urbanitzacions impersonals.

Personalment hem quedo amb el mal gust de no haver completat en bici el tram entre Castellars i Erta, però la calor i el cap, que no les cames, no m’ho van permetre. Veient la ruta em quedo amb les ganes de fer un dia una sortida entre Malpàs i Estac.

Els companys: El grup humà ha estat fantàstic. No tinc ni la més mínima queixa, no hi va haver ni el més mínim entrebanc o fricció entre nosaltres. La companyonia perfecte per fer una activitat física com aquesta. Paga la pena descobrir gent com aquesta. No em canso de donar-vos les gràcies.

La meteorologia: Una gran putada que el divendres i primer part del dissabte, fins a peus del Coll de Triador, fes una calor i xafogor tan importants. He patit de valent. La veritat és que no funciono amb tanta calor i menys si és a alçades petites o dins d’un bosc on no bufa l’aire. La pluja, tot i els inconvenients del fang i dels frens que no van tan fins, va ser- per a mi- una salvació; també perquè va caure en la seva justa mida, el suficient per refrescar, però no per mullar-nos excessivament.

La bici: La veritat és que m’ha sorprès el bon rendiment que li he tret a la bici, per ser una btt justa: Merida Matt Sport 100, de frens de “pastilla” i 24 velocitats. No he patit cap punxada, ni problemes mecànics importants i mira que l’he maltractat, sobre tot en alguna baixada. L’únic però ha estat que en la segona etapa no m’entrava el pinyó de 32 amb el plat petit, i a vegades el necessitava per relaxar les cames durant una pujada tan llarga. Mira que me la volia canviar, però crec que la tindré un temps més.

Crec que no em deixo res, espero. Bé, ara toca anar pensant en el Pass’Aran i la sortida de l’agost. Nois, hauríem de veure’ns i, també, fer una petita sortida per estirar les cames. Què dieu?

Au, salut, pedals i muntanyes!!!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s