2a etapa: Sentís – Espot

Sobre el paper hauria de ser l’etapa més dura, per això vam decidir a última hora escurçar-la i fer-la de “només” 68 km, però entre mig tenim el temut Coll del Triador, una pujada d’uns 900 mts de desnivell en 12 km.

Em desperto bé, millor del que em pensava, sense gaire cansament i les cames em responen. Perfecte!. Esmorzem una mica, poc perquè el menjar és escàs, i agafem la bici camí de Les Esglèsies (km 77, alt 1036), on a Casa Batlle hi ha el control número 4.

A l’arribar ens retrobem amb la gent de Sant Julià, los Llorones i una altra gent. Un de nosaltres comenta: “digueu que surti algú per a segellar el llibre de ruta”, però algú dels que sortia, amb molt bon criteri, ens va convidar a entrar-hi. No era debades aquell convit, realment valia la pena entrar-hi. Déu meu quin tros de cambrera! Va ser fruit de comentaris tots els dies següents, encara que en Patxi només la veiés “de resquilló” (sic) i el Miquel Àngel no s’hi va fixar (sic)… o això diuen ells, perquè no passava desapercebut l’escot i el que hi havia sota.

Vam demanar entrepans per menjar-los a dalt del Triador Ja era una opció pensada, no fou fruit del moment ni de les circumstàncies, tampoc cal ser malpensat.

A Casa Batlle tot esperant... els entrepans

A Casa Batlle tot esperant... els entrepans

La noia que se n’ocupava de la casa rural on vam dormir a Sentís ja ens havia avisat que la ruta havia variat a pitjor, tot passant per Buira, en comptes d’agafar una pista que surt a l’esquerra. En aquest mapa es veu la diferència entre l’opció que ha triat l’organització (la sud) i la opció més ciclable (la nord).

Així doncs, seguim el “feisbuk”, i al poc de sortir de Les Esglèsies enfilem unes rampes en una pista en mal estat fins el Coll de Pemir (km 83, alt 1511), que ens obliga a forçar els ronyons, les cames i oblidar la cambrera. Començo a suar, el sol no marxa i som a primera hora del matí. M’amoïno amb el que encara ens espera i pujo de pena. Al poc de pujar el coll sortim del sender i entrem en una zona d’uns 3 km aproximadament que fem la major part a peu. Primer ens despistem una mica i agafem el bosc de pins per la seva dreta en comptes de per la seva esquerra. Tornem al camí correcte i anem superant zones rocoses on cal baixar-se de la bici. La veritat és que només hi pugem per fer petites rectes o baixades, a vegades ni tan sols això perquè com anem en fila, entre que un puja el de més enllà ja s’ha baixat, per la qual cosa si vas a la cua no val la pena ni pujar-hi.

Arribem al Coll de l’Oli (km 85, alt 1525) i comencem una baixada que fem, també, una part a peu. Per primer cop trobem a gent que fa la ruta en sentit invers, d’est a oest. Finalment sortim a la pista que ens porta a Guiró (km 87, alt 1362) i, en baixada constant i ràpida creuant Oveix (km 89, alt 1274) i Astell (km 91, alt 1170), fins arribar a la carretera que porta direcció Espui.

Després de molts quilòmetres, tornem a ser en una pista d’asfalt on circulen cotxes. Al pocs, després de travessar Molinos, arribem al punt de control número 5: Gite la Torre, a la Torre de Capdella (km 94, alt 1080) on ens aturem a fer un mos i beure aigua.

A partir d’aquí només toca pujar i pujar fins els 2232 mts d’altitud en 35 km, per després tornar a baixar en 11 km uns 900 mts de desnivell.

Ho tinc clar, agafaré el meu ritme, sense importar-me el dels altres i aniré fent sense aturar-me. Sóc un motor dièsel, necessito escalfar-me i tirar, si m’aturo després em costa agafar el ritme.

Sortim de la Torre de Capdella i enfilem camí a Espui (km 98, alt 1244). A l’arribar-hi contemplo amb absolut fàstic com Martinsa Fadesa ha abandonat el poble. Sembla un poble fantasma, amb tants d’habitatges sense acabar de construir, amb l’agreujant que són els que hi ha a peu de carretera i amaguen el poble antic. El sentiment és de fàstic, ràbia i una sensació de “ho teniu merescut” per aquells que van confiar només en el “totxo” i en la neu. El monocultiu. Ja ho vaig comentar quan explicava la ruta en solitari que vaig fer l’estiu de 2005, no cal repetir-me.

A partir d’Espui deixem la carretera asfaltada i comencem la pista que ens ha de dur fins el Coll del Triador. Començo l’últim i vaig fent al meu ritme, sense aturar-me, sense forçar: poc a poc però sense pausa. Hi ha moments que em sento fort i voldria tirar una mica més, però prefereixo reservar i acabar sencer. Els altres s’aturen un parell de vegades. Els avanço. Crec que si no els avancés potser estarien més estona, però jo ho tinc clar: fins dalt no penso aturar-me. Puc semblar egoista, però pitjor seria per a ells i per a mi que perdés el ritme, m’enfonsés i m’haguessin d’esperar.

Per sort només enfilar les primeres rampes, potser les més dures, el temps canvia i del sol espaterrant, canvia a núvols, trons, uns mica de pluja, vent i una sensació tèrmica molt agradable. Quan trona me n’alegro i penso per mi: fot-li fort, fot-li fort, que la calor no hi ha qui l’aguanti. Les sensacions són brutals, em sento de puta mare. La pujada és constant però mai impossible. El ferm de la pista és molt correcte, no hi ha cap pas amb aquella pedra solta que fa tan difícil pedalar. El fet d’anar pujant, de sentir-me fort, d’arribar a l’alta muntanya, de passar a l’altre Pallars, de conèixer l’altra banda, dels paisatges espectaculars, de la meteo que acompanya… tot plegat, fa que la pujada, que creia que se’m faria interminable, sigui especialment còmode. Sembla mentida com el “coco” és part imprescindible per fruir de l’esforç físic. Les rampes del Coll de Peranera del dia anterior tampoc no són les pitjors que he fet mai, però ja n’estava tip de patir calor i el cap em va dir prou molt abans que les cames. Tot el contrari que tot pujant el Coll de Triador, el coco funcionava i les cames anaven soles, amb esforç, però amb il·lusió i ganes, moltes ganes.

Per davant arriben en Sergio, el Javi i en José Luis- unes màquines- Ja som al Coll del Triador (km 110, alt 2138). Poc abans d’arribar-hi veig que el Sergio baixa caminant, penso que ha perdut alguna cosa però em diu: “vaig a buscar el Javi”. Com he anat al meu ritme sense aturar-me, desconec com va la gent per enrere.

Pujada del Coll de Triador, Espui al fons

Pujada del Coll de Triador, Espui al fons

Dalt del Coll del Triador fot vent i fred. Deixo els “manguitos” al Javi, que no porta roba d’abric. Tampoc en porta en José Luís, que baixa una mica per arrecerar-se del vent. Fem les fotos de rigor i la fem petar amb els nois de Sant Julià.

Javi i jo dalt del Coll de Triador (el fotògraf ja li val tallar-nos els peus)

Javi i jo dalt del Coll de Triador (el fotògraf ja li val tallar-nos els peus)

Una mica més tard arriba el Patxi

Arribada del Patxi (gairebé no li agafo a la foto)

Arribada del Patxi (gairebé no l'agafo a la foto)

i tot seguit el Juanma.

Arriba den Juanma al Coll de Triador

Arribada d'en Juanma al Coll de Triador

Sembla que el Gaspar està patint per la tendinitis, el Javi va molt enrere i Miquel Àngel els espera i el Sergio baixa caminant per ajudar. Abans de què ells arribin, decidim baixar una mica per la pista fins un lloc on no bufi tant el vent i dinar allà tots plegats. La veritat és que fot fred i el cos comença a queixar-se.

Baixem, ens arrecerem i esperem, poca estona, per tornar a ser els nou. Dinem els entrepans i continuem la ruta. El temps sembla que empitjora i encara hem de pujar el Coll de la Portella (km 121, alt 2268)- sostre de Pedals de Foc- baixar una mica i tornar fins el Coll de la Creu de l’Eixol (km 129, 2232) on comença la baixada fins Espot.

Poc abans del Coll de la Creu de l’Eixol comença a caure aigua de valent i ens resguardem a una cabana. En Javi i el Gaspar venen enrere, el primer perquè no s’atreveix a fer fora unes vaques que col·lapsen la pista i el segon perquè pateix força de la tendinitis.

La baixada per les pistes d’esquí d’Espot és brutal, la fem a tota màquina. Baixo el primer i el Javi em va enregistrant en vídeo, o això diu que encara no m’he vist. Si la penja al youtube o similar, ja la ficaré aquí, amb el seu permís.

Arribem als apartaments de les pistes d’esquí i esperem a reagrupar-nos. Com li he agafat gust, baixo a tomba oberta els 3 km que ens separen d’Espot, arribo als 64,5 km/h. Baixem fins l’Hotel Roya, Espot (km 141, alt 1359) on hi ha el control número 6.

A fora de l’hotel li passem un aigua a les bicis i tirem cap a Cal Colom, un hostal de turisme rural on hem de fer nit. Toca dutxa ràpida i cuidar una mica les bicis, que a les 8 hem reservat al Juquim per sopar. Sempre que hi vaig, a Espot, provo de menjar allà, val la pena. Així ja ho vam fer quan vam acabar carros. Sopo uns canelons de bolets sense carn (com bé indica la carta), un entrecot poc fet amb rocafort, regat amb un (bé, més d’un, és clar) Gotim Bru de Castell del Remei. El sopar és fantàstic i l’ambient amb els companys fenomenal, tots estem cansats però molt, molt contents. La sensació de bon rotllo i companyonia és total. No cal oblidar que no tots ens coneixíem i és d’agrair que persones desconegudes fent un exigent esforç físic ens hagem portat tan bé durant tots els dies sense cap entrebanc en la convivència.

Casualitats de la vida, ens trobem a la cunyada del Gaspar, l’Esther, amb qui havíem fet feia 2 anys les dues últimes etapes de Cavalls del Vent (sí, cert, encara no he acabat d’explicar-les). Com està fent rutes a peu, engatussem el Mateo perquè el dia següent vagin junts a fer una excursió.

Anem a l’Hotel que cal descansar, demà toca una etapa llarga, uns 80 quilòmetres, tot i que- sobre el paper- sense gaire desnivells forts.

Continuarà…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s