1a etapa: boca sud túnel Vielha – Sentís

Despertem a les 6.30 h, a les 7 ja som a taula per esmorzar. És molt complert i dóna gust menjar de tot. Quin canvi del sopar d’ahir nit! Alguns aprofitem que hi ha panets i embotits per a fer entrepans que menjarem durant la ruta.

A les 8h ens recull un autobús de l’organització i carreguem les bicis. Del mateix hotel Pirene sortim amb un grup d’uns 8 amb mallot de Sant Julià de Vilatorta, els quals anirem trobant les 2 primeres etapes. Anem a buscar un altre grup: Los Llorones. Són de Badalona també i coneguts d’alguns dels nostres. Ens els trobarem tots els dies. Personalment els anomenaria “los Gritones”: saps que són a la vora km enllà.

Pugem tots plegats i arribem al pàrquing del Bosc de Conangles (altitud 1563 segons el “feisbuk” © by Gaspar o llibre de ruta). Allà ens deixa l’autobús, estirem una mica, fem la foto de rigor i comença l’aventura. És una mica tard, haguéssim preferit començar abans dos quarts de nou i ja són passades les nou. Ens morirem de calor.

Els 9 valents (d’esquerra a dreta): Miquel Àngel, Patxi, Sergio, Juanma, Javi, Íñigo, Javi, Gaspar i José Luis.

El passatger número 10 és en Mateo que no va en bici, sinó en cotxe, però fa la no menys important feina de fer-nos de “sherpa” duent les motxilles d’un costat a un altre d’on dormim i fent petits encàrrecs al Miquel Àngel, com comprar-li unes pastilles dels frens que se li gasten (ja em perdonaràs, Miquel Àngel).

Sobre el mapa semblava una baixada fàcil i ràpida fins a Vilaller, res més lluny de la realitat. Baixada lenta, a vegades a peu, alguna rampa que ens fa suar, al Javi se li trenca la cadena… Per sort l’orientació és bona i, sense pèrdua, arribem 16 km més enllà fins a la carretera N.230. Aquí arriba el primer parany, animats i seguint a Los Llorones que baixen davant, ens passem la desviació cap a Vinyal. Per sort ens en adonem, marxem enrere, pugem per una rampa important fins a Vinyal, després per una pista en bon estat passem Ginast, el santuari de Riupedrós i arribem a Vilaller (km 21 – 986 mts d’altitud).

Hem arribat complerts i amb ganes per a començar el Coll de Serreres (km 26 – 1354 mts). És un coll curt però amb alguna rampa d’important desnivell. Agafo el meu ritme i arribo l’últim amb en Miquel Àngel, que m’espera. Comença a fer molta calor i dins del bosc la xafogor és important. A dalt coincidim amb los Llorones, que marxen de seguida.

La baixada fins a Llesp (km 35 – 999 mts) és ràpida i amb grans vistes. Per desgràcia patim dues punxades i algun problema mecànic amb els frens. Arribem molt tard a Llesp i ens refresquem a la font. Cal anar a trobar el “Camí de l’Aigua”, un sender que uneix el Pont de Suert i la Vall de Boí, tot seguint el traçat dels rius Noguera Ribagorçana i Noguera de Tor. El “feisbuk” no enganya, hi ha trams molt durs que cal fer a peu. Bé, el llibre posa 2 trams, però crec que vaig baixar de la bicicleta més de 3 i més de 4. Finalment arribem a la carretera que porta a Iran. Les rampes són més dures i la calor ja és massa. Toca suar de valent fins a Casa Joanot, punt de control número 2 a Iran (km 41 – alt 1.288). Segellem i ens refresquem. A Casa Joanot la gent de Sant Julià són asseguts fent un bon dinar. Quina enveja!. El Javi es demana un entrepà que, de tant gran, li fa una foto. Omplo d’aigua el camel-bak i començo a tenir-hi problemes: no tanca bé i perd aigua.

Continuem la ruta, passem Irgo, fins dalt del Coll de Sant Salvador (km 45- alt 1399) on al costat d’una ermita prenem els entrepans.

Baixem ràpid per una carretera en bon estat però amb pedra solta i algun sot, passem per Gotarta, Raons i arribem a Malpàs (km 53- alt 1081). Una mica més enllà, quan comença la carretera que ens ha de dur fins a Castellars, és quan realment suem la cansalada. No només la xafogor és insuportable, sinó que les rampes semblen inacabables i verticals. Tot i que la carretera està asfaltada el seu estat és lamentable. Arribem a la casa rural- restaurant l’Abadia de Castellars (km 57- alt 1223), on ens aturem a fer una coca-cola. Allà retrobem a los Llorones que han parat a dinar. Aquest era el lloc on faríem nit d’acord amb el primer pla que teníem, per sort vam decidir canviar d’estratègia, fer la primera etapa més llarga i continuar uns 20 km més, sinó la segona etapa hagués estat brutal.

Però això no ha estat res, ens esperen 6 km de pujada infernal per una pista de pedra solta i rampes brutals fins el Coll de Peranera (km 63, alt 1.610). Al poc de començar i veient l’estat de la pista, que no pujo dels 5 km/h- tot caminant vaig a 4 km/h-, que fot una calor que mata, que estic esgotat… (les típiques excuses, per entendre’ns) baixo de la bici i vaig a peu. Faré uns kilòmetres com si fos Carros de Foc, no Pedals de Foc. Se m’hi afageix en Javi i fem la ruta tranquil•lament ara pujo i ara baixo de la bici. Poc abans d’arribar a Erta (km 65, alt 1.525), aprofitem un rierol per a refrescar-nos. Fico tot el cap dins de l’aigua glaçada. Ho necessitava. Ara em sento un home nou. Cony de calor!. No deien que potser tindríem ruixats?. No, tot el dia sota el sol patint calor.

Per una ràpida pista baixem fins a Sas per, tot seguit, pujar el Coll de Sas (km 69- alt 1518), sense gaires dificultats, per una pista que sembla una catifa en comparació amb el Coll de Perenera. En poc més de 3 km, per una baixada ràpida, arribem a Sentís (km 73- alt 1312) on ens espera la resta de gent a la casa rural l’Abadia on farem nit.

Semblava impossible, però he arribat. He estat més de 7 hores sobre la bici, amb una mitja de velocitat de poc més de 10 Km/h. Una etapa lenta per les fortes pujades (no en trobarem amb més desnivell la resta d’etapes), la calor i l’anar reservant que no saps que hi toca després, tampoc no cal forçar més. L’important és acabar i fer-ho sencer, això no és una cursa.

Una mica d’estiraments, una bona dutxa, netegem les bicis, saludem els de Sant Julià i los Llorones que passen camí de Les Esglésies on fan nit i ens preparem per sopar. Dissortadament el sopar no el fa la gent que porta la casa rural, sinó que el demana no sé on i ens el porten. Una mica escàs i poc variat, tot s’ha de dir: amanida, macarrons amb carn i tomàquet, truita de patates, botifarra i plàtan. Només aigua, no hi ha vi i si vols alguna beguda has d’anar fora de la casa on hi ha una màquina on pots comprar llaunes de begudes. No hi ha gaire on escollir, així que menjo més amanida i macarrons, i reservo la botifarra i un tall de truita de patates per un entrepà per l’etapa de demà.

A l’acabar de sopar convido a tothom a escriure al diari les seves impressions, xerrem una mica i al llit, que demà ens toca una etapa- sobre el paper- molt dura.

Continuarà…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s