Segona etapa Cavalls del Vent

Plantegem una segona etapa llarga i amb força desnivell acumulat. Des del refugi de Prats d’Aguiló anirem fins el refugi de Lluís Estasen, passarem pel Gresolet i acabarem al Sant Jordi. Segons marca el full d’informació de la ruta, són 9 hores 30 minuts, amb un desnivell positiu de prop de 1.500 metres, i un de negatiu d’uns 2.000 mts. Hem de sortir ben d’hora doncs, si no volem arribar amb el sopar a taula.
Només de començar s’ha de pujar uns 400 mets de desnivell fins el pas dels Gosolans. Pujada curta però intensa, sobretot quan te la trobes de bon principi. Res millor per fer la primera suada i que la màquina comenci a funcionar.

Vista des dels prats dAguiló cap el Pas de Gosolans

Vista des dels prats d'Aguiló cap el Pas de Gosolans

Un cop dalt el canvi de paisatge és brutal i s’agraeix. Bé, com a mínim ho agraeixo, que m’agrada més caminar per les alçades pelades que pel bosc. Les vistes són precioses. A l’est tenim el Comabona, a l’oest el Pic de Costa Cabirolera, al sud el Pedraforca, que ens acompanyarà una bona estona, al nord els Pirineus. Bestial!

Vistes al nord, Cerdanya i Pirineus, des del Pas de Gosolans

Vistes al nord, Cerdanya i Pirineus, des del Pas de Gosolans

El Pedraforca treu el cap darrera la serra Pedregosa

El Pedraforca treu el cap darrera la serra Pedregosa

Perdem una mica d’alçada pels prats, tot seguint un pèl amunt un torrent, per un petit corriol entre les serres de Cortils i Pedregosa, fins que la muntanya s’obre i baixem en ziga – zaga fins la pista que ens ha de dur al refugi de Lluís Estasen.

Corriol que sobre entre les serres de Cortils i Pedregosa, al fons el Comabona

Corriol que s'obre entre les serres de Cortils i Pedregosa, al fons el Comabona

Pedraforca des de la serra Pedregosa

Pedraforca des de la serra Pedregosa

L’única companyia que tenim és la de unes vaques que pasturen alienes als 4 individus que caminen al seu costat.

Vaca i pic de Costa Cabirolera

Vaca i pic de Costa Cabirolera

Arribem a la pista i ens retrobem amb la civilització en forma de gent i 4×4, fins i tot turístics, que pugen. Ha estat curta l’estada en l’ambient alpí. Llàstima.

Ens hem de trobar amb el Miquel Àngel en el tram que ens porta fins el Lluís Estasen, ell arriba des del Pont de Serneres, un punt de la carretera que uneix Gósol amb Josa. Poc abans del Refugi ens trobem. Salutacions i seguim fins l’Estasen. Allà ens aturem a fer un petit mos i continuem endavant.

La baixada fins el Gresolet és curta però amb força desnivell (570 mts, diu el web). El camí és humit, amb una mica de fang. No se’ns acudeix res millor que baixar corrents pel corriolet. Lògicament, no podia ser d’una altra manera, en un revolt patino i me la foto. Amunt i seguim corrents. El Gresolet és ple de cotxes i de gent. Anem molt bé de temps, així que ens aturem una estona per menjar. Al costat hi ha gent preparant una costellada. Quina enveja, nosaltres amb els fruits secs, les barretes… i ells amb el tall de carn. Fa força calor.

L’aturada no em senta gens bé. Ni l’aturada ni caminar pel bosc, vaig darrera i no acabo de suar. Em costa i no és res de l’altre món. És el que menys m’agrada d’aquesta ruta, tant de bosc, tanta pista, tanta gent… Hem de pujar un petit desnivell d’uns 300 mts fins el coll de la Bauma per un corriol fressat que puja fent ziga – zaga, tot fent via tallant. Això ens permet anar, si fa o no fa, al ritme d’unes bicis que no agafen la drecera.

Arribem al coll de la Bauma on hi ha la pista que és continuació de la que vam agafar abans quan baixàvem de la Serra Pedregosa. Segui la pista un temps fins el coll de la Bena, on girem cap el nord -est per un corriol que surt a la nostra esquerra. No té pèrdua, és ben senyalitzat. I baixem, baixem, baixem. Ho vaig trobar força avorrit. El bosc tampoc ens permetia veure grans vistes, érem avall enclotats entre les muntanyes, feia calor.  El paisatge tampoc té res de l’altre món. Ara me n’adono que no vam fer fotos des del Gresolet fins els Empedrats. No, no era allò que m’esperava. Tenia clar que la ruta no seria com Carros, però tampoc creia que caminéssim tant per pistes. I com es fa avorrit, inconscientment baixem el ritme i anem xerrant.

Quan vas per dalt de les muntanyes parlem menys entre nosaltres. Estàs més pendent d’on fiques el peu i quin serà el teu proper pas. Camines més acotxat, puges una mica la vista per veure el paisatge que t’envolta, i tornes a mirar el terra. Quan camines per pistes o corriols ben fressats, et permet la contemplació i la xerrameca.

De sobte veiem un helicòpter dels bombers. S’hi està una estona i marxa. Torna a venir, intenta baixar i puja. Creiem que fan maniobres o simulacres. No entenem ben bé que fa. Quan arribem a la pista l’helicòpter baixa una mica més endavant i veiem una ambulància. El típic esguinç de tormell d’un home de mitjana edat, que havia baixat al rierol i ara no podia pujar. Em fa recordar com anys abans, 8, m’havien vingut a recollir als peus dels Colomers. Només m’havia trencat la ròtula per una caiguda. Dic només perquè va ser el mínim que em podia trencar després del meu vol i salts acrobàtics. Però anem al cas.

Arribem a un trencall on hem de deixar la pista (crec recordar que hi ha una font, però – en tot cas- és ben assenyalat) i, travessant unes cases de colònies, arribem als Empedrats. Diuen que és una de les zones més maques del Parc. Serien les ganes d’arribar-hi, el cansament o la calor, però… no ho vaig trobar per tant.

Els Empedrats és un camí que puja per un congost natural que ha fet el riu per la força de l’aigua tot excavant la roca. Per ser l’agost hi ha aigua i hem d’anar en cura per no ficar-hi els peus a l’aigua. Els bastons telescòpics són també per això.

Caminem pels Empedrats

Caminem pels Empedrats


Salt daigua a els Empedrats

Salt d'aigua a els Empedrats

Deixem l’aigua i per un camí fressat pujem entre el bosc. La xafugor dins del bosc de pins, amb l’inconfundible olor a resina que ens acompanya, és insoportable. El Juanma pateix, es queda una mica enrera i ja resta poc. Poc a poc arribem esglaonats al refugi de Sant Jordi. Toca dutxa i sopar. Pels problemes llavors existents al refugi, sense aigua corrent, lavabos… la dutxa consisteix en una mànega on raja aigua freda en un petit cobert. Res millor per acabar una ruta tant llarga i amb tanta calor, una bona dutxa freda. El sopar és força correcte. Després la fem petar, amb d’altres, amb els guardes en relació als seus problemes. I anem al llit, demà tenim una etapa curta. Ens trobarem amb la resta de gent, el Joan, la Lola, l’Esther i la Raquel.

Anuncis

One response to “Segona etapa Cavalls del Vent

  1. Molt interessant el teu relat Íñigo. Veig que les distàncies són prou llargues cosa que endureixen segur el recorregut. A matinar doncs i a esperar que no plogui…
    ja espero la tercera etapa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s