Explicació de la 2 etapa

L’anterior post havia d’haver inclòs l’explicació de la ruta, però em vaig passar força estona tot intentant posar el mapa de la ruta tot sencer, però no me’n vaig sortir més enllà del link simple. Tornarem a intentar-ho.

Bé, el cas és que érem a l’agost del 2005 en el Refugi de Colomina. Em vaig llevar d’hora, com deia em tenia capficat com tornar des d’Espot fins Estac, i una mica abans de les 8 del matí em vaig posar en marxa.

Estany de Colomina i refugi

Estany de Colomina i refugi

Tampoc no calia matinar en excés perquè la ruta fins Espot no era tan llarga, però l’hora de despertar-se, esmorzar i sortir diferencia els que van a la muntanya i els que van a passar l’estona. Abans que jo només uns francesos van sortir, i tot just després sortirien la parella de nois bascos amb els que vaig parlar al sopar.
La ruta fins l’estany de Saburó el coneixia, no va haver-hi cap problema: vorejar tot seguint el GR l’estany de Mar i pujar pel Pas de l’Ós fins l’estany. El temps era bo i la pujada va ser ràpida. A partir d’allà vaig girar cap a l’oest cap al coll de Peguera. A partir d’aquell moment no vaig trobar a ningú. Arribo al coll de Peguera i trec el cap a la vessant nord i em trobo una increïble baixada de més de 600 metres cap l’estany de Monestero, amb els Encantats en un primer pla i, al fons, el que intueixo que és el Pic de Bassiero.

Vistes al nord des del Coll de Peguera

Vistes al nord des del Coll de Peguera

Deixo la motxilla i els pals amagats rere unes pedres i m’enfilo seguint les fites fins la carena. Arriba un moment on hi ha unes fites que tiren recta fins una petita canal i unes altres que giren a la meva dreta. Decideixo seguir aquesta ruta i arribo a dalt de la carena. Les vistes al vessant nord-est no eren menys espectaculars. Tinc a sota dels meus peus els estanys de Peguera, l’estany Negre i l’estany Tort amb el refugi de Josep Maria Blanc. Al fons la Pica, el Sotllo i el Verdaguer.

Vistes al nord est des de la carena del Pic de Peguera

Vistes al nord est des de la carena del Pic de Peguera

M’enfilo i baixo per uns blocs de pedra, molt aeris- millor no ser-hi un dia de pluja, boira o neu- a vegades he de fer servir les mans.

Potser no creieu que la carena és aèria?

Potser no creieu que la carena és aèria?

Collons!, sembla que mai arriba el cim. Quan hi arribo, hi ha una fita, m’assec a descansar una mica, el vent bufa fort, però les vistes són de les millors de la zona.

Estany de Monestero, estany de Sant Maurici, abans a la seva esquerra els Encantats, a sobre de St Maurici, Pic de Pi Pla, Pics de Bassiero, carena de Bassiero que baixa fins lestany de Ratera, a la seva esquerra pics dAmitges i Saboredo i serra de Saboredo que baixa fins el port de Ratera, que no sacaba de veure

Estany de Monestero, ls Encantats, estany de Sant Maurici, Pic de Pui Pla, Pics de Bassiero, carena de Bassiero que baixa fins l'estany de Ratera, a la seva esquerra pics d'Amitges i Saboredo i serra de Saboredo que baixa fins el port de Ratera, que no s'acaba de veure

De sobte sento veus, una altra cosa que em treu de polleguera això de cridar a la muntanya quan no és imprescindible. Sóc un perepunyetes. Hi ha gent que vol pujar el Peguera des del coll de Monestero.

Coll i Pic de Monestero des del cim del Pic de Peguera

Coll i Pic de Monestero des del cim del Pic de Peguera

Aquest coll era el que hauríem d’haver pujat des del Josep Maria Blanc l’última etapa dels Carros. La pujada des d’allà fins on sóc sembla força divertida. El fet de sentir veus em fa agafar consciència de què sóc sol, ningú no m’acompanya, i faig anar el cap tot pensant-hi en la baixada. Mala pensada. Crec que un ha de ser conscient del que fa i de com ho fa, però tampoc no pensar-hi gaire, sinó actuar d’una forma, diguem-ne, automàticament responsable.  És que ja se sap que si penses que pots caure, caus!. I bé, caure no vaig caure, però un cop ben idiota em vaig fotre al baixar per una corda fixa situada en aquella xemeneia que abans explicava que era el camí directe cap el cim. Solució per no capficar-me, fer la baixada més dinàmica fins el coll, quasi bé corrent. Arribo al coll, agafo la motxilla i els pals, i baixo a bon ritme cap a l’estany de Monestero. Quan arribo a la intersecció amb el corriol que baixa del coll de Monestero em trobo gent que puja cap allà. Al principi està bé això de trobar-se gent, però quan arribo al Pletiu de la Corveta, abans de l’estany, penso com de bé em trobava a les alçades, abans de pensar en que era sol. A l’arribar a l’estany, baixo cap el Prat i abans del bosc, m’assec a dinar. Mira que m’amago i vaig fins a l’altre banda del riuet- asocial que és un- però fins allà se m’acosta un noi per fer-me una enquesta sobre el parc d’Aigüestortes. El noi és asturià, s´hi està allà per no recordo quin coi d’històries de col·laboració entre els diferents parcs de depenen del ministeri de medi ambient. També la fem petar una estona dels Pics d’Europa, dels projectes de pistes d’esquí que volen fotre allà i d’altres coses. M’acomiado. Camino fins el refugi d’Ernest Mallafré. És agost, allò és ple de gent. A ritme ràpid arribo a l’aparcament de Prat de Pierró. Des d’allà em plantejo si fer dit o seguir a peu. La segona opció és la bona. Arribo a Espot,pel camí he d’empassar-me el fum dels cotxes un bon tros, perquè no trobo la forma d’anar-hi si no és per la pista. No m’aturo gaire i a la sortida del poble, al costat dels taxis que duen gent cap a dalt- massa dalt pel meu gust- faig dit.

Estic de sort, passen uns pocs cotxes i un matrimoni estranger, ara no recordo si belgues o holandesos, em recullen i, vés quina sort, van cap a Sort. El que sí recordo és que el cotxe era ple de trastos i en prou feines hi ha lloc per la motxilla. M’assec darrera el conductor com puc tot encongit i en un anglès macarrònic parlem una mica. Però entre que fa hores que no menjo i els revolts, em marejo. Arribem a Sort, dono les gràcies i ara toca trobar algú que em dugui fins Estac. Novament estic de sort, un conegut que fa de monitor a una empresa d’esports d’aventura em diu que hi serà allà en una estona. Per fi, relaxat, m’assec a la terrassa d’un bar, menjo una mica, bec una cervesa. M’espero. No triga gaire en arribar i em du fins a Estac. Fi del trajecte.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s