Segon tastet: Carros de Foc II part

Ens havíem quedat al Refugi d’Estany Llong. Faltaven dues jornades, els ànims eren bons, la forma física millorava tot i els lògics entrebancs després de 3 dies de dures jornades. La tercera etapa era prou llarga, entre 7 i 9 hores de caminar i uns 1.300 metres de desnivell acumulat, per arribar al Refugi de Josep Maria Blanc, tot passant pel de Colomina. Fins el Coll de Dellui no hi va haver cap problema, bon temps, boniques vistes, bon ritme… Des del coll, que és límit entre el Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona de protecció, hi ha unes boniques vistes dels estanys de Cubieso, Mariolo i, al fons s’intueix, l’estany Tort. Tots aquests estanys són artificials, amb preses, i configuren l’increïble obra civil per a generar energia hidroelèctrica. Els estanys naturals de Castieso i Morto queden ocults a la nostra esquerra.Apunt literari, recomano la lectura de la novela “El segle de la llum” de l’escriptor pallarès Pep Coll. Excel·lent aproximació del que va significar la construcció de centrals hidroelèctriques al Pirineu, si bé el final- que lògicament no explicaré- no el trobo del tot encertat. Però bé, com deia, vam arribar al port de Dellui i, a banda dels estanys, també vam veure com baixaven els núvols i el temps es començava a tòrcer.

Des del Coll de Dellui, estanys de Cubieso i de Mariolo

Des del Coll de Dellui, estanys de Cubieso i de Mariolo

La baixada fins el Refugi de Colomina hagués estat d’allò més tranquil·la sinó se’ns hagués acudit de separar-nos quan, tot caminant per l’estany Tort aprofitant el baix nivell de l’aigua, vam decidir de forma anàrquica campi-qui-pugui anar a cercar cadascú com considerés el camí que passava uns metres més amunt d’on érem. Per la meva banda vaig recular una mica a la recerca d’una pujada més senzilla i que era ben visible, els altres van tirar cap endavant a veure que hi havia. Arribo al corriol i tiro endavant tot esperant trobar-me la resta, camino i camino i no veig a ningú, fins el final de l’estany. Llavors m’aturo on hi ha la presa i m’espero. I m’espero i no entenc res: si ells han tirar endavant i jo enrere, el més lògic fora que ells estiguessin al davant i m’esperessin aquí, i, si els he avançat, el lògic fora també que arribin ja. Ells pensaven el mateix uns metres més enrere, els havia avançat abans de què ells arribessin al corriol, però no ens veiem. Les roques ens tapaven la vista, no érem a més de 200 metres de distància. Al cap d’uns 10-15 minuts ens trobem i després d’una curta discussió, que si tu per aquí i jo per allà, que si ens esperem, que si això és el que feia, que si et perds, que si us perdeu…, tornem a caminar plegats. El dia es gira i comença a fer vent. A l’arribar al Refugi de la Colomina el vent i el fred és important, fem un mos ràpid no fos cas que comencés a ploure i continuem. Encara ens queden unes 3-4 hores fins el Josep Maria Blanc, tot pujant el pas de l’Ós- curt i vertical, però no gaire complicat- i el coll de Saburó- més blocs de pedra-, i baixada final. Fins el coll de Saburó va anar bé, la baixada ja va ser una altra història. Ja dúiem 7 o 8 hores des de què vam sortir de l’Estany Llong i encara quedaven unes 2 hores més de baixada. Teníem al nostre favor que les vistes són espectaculars, camines entre cims que volten els 3.000 metres per un circ plegat d’estanys, al fons de tot hi ha el massis de la Pica i el Sotllo, i més a prop l’immillorable indret on és el refugi de Josep Maria Blanc, dins de l’estany Tort de Peguera.

Estany Tort i Refugi de Josep Maria Blanc

Estany Tort i Refugi de Josep Maria Blanc

Però, és clar, això del paisatge als peus ben que se’ls hi en fot. Acabem i qui més qui menys tenim els peus ben fumuts, però l’amic Xavi ja els té destrossats. Fem via que hem de sopar, estiraments, dutxa i tots a taula. Mentre sopem ens hem de replantejar que fer la propera etapa, perquè ens adverteixen que la baixada des del Coll de Monestero fins el Refugi d’Ernest Mallafré són uns 800 metres i la part inicial té grans blocs de pedra, la qual cosa acaba de convèncer el Xavi que cal anar per la variant de la pista que baixa des del refugi fins a Espot. No hi ha discussió, el dia següent ens ho podem prendre més tranquil·lament. L’endemà ens despertem d’hora i baixem per la pista a un bon ritme, però sense forçar, fins l’aparcament de Prats de Pierró. Deixem allà les motxilles, quin descans!, i ens enfilem cap el refugi d’Ernest Mallafré pel mateix camí que el primer dia. Arribem!!!! Fi de l’etapa i fi de la ruta. Ho hem aconseguit, abraçades, cerveseta, rialles… La noia del refugi era de Badalona, i els badalonins s’hi estan una bona estona de xarrameca, però encara ens han de posar l’últim segell i donar-nos les samarretes i les gorres.

Forfait abans de lúltim segell que tanca la ruta

Forfait abans de l'últim segell que tanca la ruta

Amb les nostres samarretes i les nostres gorres noves, baixem cap al cotxe. En la baixada trobem un d’aquells bèsties que fan la ruta en menys de 24 hores i el Gaspar, que encara tenia energies per cremar, s’enganxa a ell i baixen corrents. No n’ha tingut prou en 5 dies.

Arribem al cotxe i baixem cap a Espot que ens espera un bon dinar al restaurant Juquim. Dinar ben merescut després de tants dies de menjar barretes energètiques, fruits secs i totes aquestes coses que duem els de muntanya. Crec recordar que tots vam optar pel filet o per l’entrecot, amb un bon vi negre, és clar. Quina felicitat! Després del dinar fem un tomet pel poble per no agafar els cotxes amb la panxa plena, i baixem cap a la ciutat. Com a nota curiosa de la baixada, comentar que vam aturar-nos a l’estació de servei que hi ha tot just que baixes d’Espot i arribes a la C-13 i vam agafar una parella de motxilleros que feien ruta pels pirineus caminant i amb servei públic. Els vam baixar fins a la Pobla de Segur per agafar el tren, anaven a un lloc d’Osca, no recordo on. La curiositat fou que quan se’ls preguntà d’on eren van dir amb la boca petita que eren d’Israel, i tot seguit van preguntar que si això era cap problema per a nosaltres per dur-los. No ho sé, aquí no toca parlar de política, però són d’aquelles coses que et fan pensar.

Bé doncs, així va ser- a grans trets- la nostra primera ruta circular, 55 km de distància, uns 9.200 metres de desnivell acumulat, en 5 etapes. Va ser la primera, però després vindrien els Cavalls de Vent – l’any 2007- i la Porta del Cel, l’any passat. Ja les aniré explicant, que els altres no s’animen. Ja els fotré a parir quan expliqui les etapes. Au doncs, salut!

Anuncis

One response to “Segon tastet: Carros de Foc II part

  1. Retroenllaç: 2a etapa: Sentís – Espot « Pass’Aran – Pedals de foc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s