2010 in review

The stats helper monkeys at WordPress.com mulled over how this blog did in 2010, and here’s a high level summary of its overall blog health:

Healthy blog!

The Blog-Health-o-Meter™ reads Fresher than ever.

Crunchy numbers

Featured image

A helper monkey made this abstract painting, inspired by your stats.

A Boeing 747-400 passenger jet can hold 416 passengers. This blog was viewed about 2,700 times in 2010. That’s about 6 full 747s.

 

In 2010, there were 22 new posts, growing the total archive of this blog to 47 posts. There was 1 picture uploaded, taking a total of 5mb.

The busiest day of the year was September 20th with 111 views. The most popular post that day was Puigmal amb en Jaume.

Where did they come from?

The top referring sites in 2010 were mendiak.net, bttbadalona.com, corredors.cat, google.es, and ca.wordpress.com.

Some visitors came searching, mostly for pass aran, pass’aran, el montcau, paisatges de tardor, and pedals de foc.

Attractions in 2010

These are the posts and pages that got the most views in 2010.

1

Puigmal amb en Jaume September 2010
1 comment

2

Sortida amb en Jaume: el Pedraforca November 2009

3

Sortides amb en Jaume: el Montcau October 2009

4

Pass’Aran a la www July 2009
3 comments

5

Pass’Aran: fets September 2009
2 comments

Badalona – Turó de l’Home des de Cerdanyola

El grup de btters de Badalona organitzen anualment una sortida des de Badalona fins el Turó de l’Home (1.707 mts), 104 quilòmetres i uns 3.400 mts de desnivell. Els amics de Montalbaigrup em van convidar i ja des d’abril passat em vaig apuntar juntament amb alguns d’ells i alguns pares de l’Escala Dei (el David, l’Òscar, el Jordi Serrano i el Dani).
La data prevista era el dissabte 18 de setembre. El divendres anterior va caure molta aigua a tot Catalunya, els ruixats van ser generosos i, en alguns moments forts, molt forts. La cosa tampoc no pintava gaire bé pel dissabte i la sortida va estar a punt de ser anul·lada. Només cal veure el moviment al fòrum de bttbadalona a les 5.30 hores de la matinada el mateix dia.
De tots el que érem de Cerdanyola només vam decidir-no el David i jo.
Em vaig llevar a les 5.45 h, vaig esmorzar tranquilament, vaig revisar de nou tot el que duia i, encara de nit, vaig anar a casa del David. Eren les 6.45 hores quan sortírem cap a la Vallensana. Dalt ens trobem amb dos nois que pugen des de Montcada i Reixac i s’esperen. Després descobreixo que un d’ells és el Debonair, del bloc zigazaga, el qual he consultat a vegades per veure les rutes que fan, i l’altre el Velo. Ens expliquen que dels més de 70 que s’havien apuntat seran poc més de 30 els que surten de Badalona i amb cert retard per la indecisió de sortir o no sortir.
Pugem cap el dipòsit (Coscollada de l’Amigó) fins a la roca que porta camí cap a la Conreria.
Debonair em va fer aquesta foto
Allà els dos de Montcada s’esperen a la resta, però nosaltres anem cap al Seminari de la Conreria a esperar-los. Al poc arriba els de Montalbaigrup (José Luís, Xavi Serrano, Xavi “Lapierre”, Javier i José Manuel) amb els nostres dorsals. Per cert, molt macos i ben parits.

Poc a poc la resta de gent arriba i enfilem camí cap a 9 pins,

Pugem cap a 9pins (foto del blog zigazaga.org)

Alella Park, mirador de Sant Mateu, roca d’en Toni i ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) on fem la primera aturada.

Sant Bartomeu de Cabanyes

Continuem i al poc es fan diversos grups al seguir diferents rutes. Un que tira per aquí, un altre que per allà porta al mateix lloc… Tiro amb el Xavi Serrano i el José Luis en un petit grup. Tot i estar connectats amb walkis no sabem on queda la resta de gent, així que tirem cap a Can Bordoi (Llinars del Vallès) per reagrupar. Som el primer grup que arriba i ens toca esperar una bona estona. Va arribant gent però encara falta un petit grup, en el que van el David i Xavi Lapierre, que equivocadament ha baixat fins a la carretera de la Roca i faran uns 8 quilòmetres de més. Tirem cap el Santuari del Corredor (Dosrius) en una pujada progressiva i començo a notar que em costa agafar un ritme bo, començo bé però al final arribo cansat i sense cadència.
Al santuari paradeta, entrepà, coca-cola, cafè, fotos de grup i sant tornem-hi que no ha estat res.
Per pistes al costat de l’autopista anem tirant i fem un nou reagrupament abans de creuar la carretera i enfilar, per Santa Maria de Palautordera, camí cap a Mosqueroles. Al poc les circumstàncies ens obliguen de nou a fer una parada: a causa de les pluges, un rierol baixa fort i ens impedeix de seguir. Hem de descalçar-nos i mullar-nos una mica. Seguim fins a Mosqueroles i, en aquell moment, em trobo força bé. Sembla com si el menjar al santuari del Corredor m’hagi posat les piles. Però a Mosqueroles toca un altre parada. La veritat és que em fot fer aturades llargues, em refredo i perdo pedalada. Però si vas en grup, vas en grup i si no coneixes el camí, ni tens gps, t’hi fots fulles. Així doncs, que menjo i m’hidrato.
Comença la pujada, al poc veig que la cosa serà llarga, que les rodes s’enganxen en el fang i que allò serà dur, i tant que ho és!. Agafo el meu ritme i m’oblido de tota la resta. El David va uns metres més endavant. Per sort anem amb una gent que es coneix el camí i ens anem cantant els girs (esquerra!! dreta!!!) quan hi havia un encreuament. Fem un petit grup amb el noi que venia de Montcada junt amb en Debonair (Velo descobreixo que es diu), el Ricard (al seu blog explica la sortida amb fotos, molt interessant i recomanable) i el Diesel (bé, els seus noms els he descobert després, al llegir avui el foro de bttbadalona). També durant un temps va estar amb nosaltres el Pantani, crec, però no recordo quan o va tirar endavant o es va quedar.
Durant la pujada cau una mica, poca cosa, d’aigua, fa presència la boira, fa fred… El cas és que anem a ritme fins l’Estany d’en Viada. Allà s’aturen en Ricard i el Velo. M’aturo també per treure’m l’impermeable que em fa suar massa. Pensava que el David també hi seria però no, ha tirat endavant. La boira, que no em deixa veure més enllà de 100 mts, m’impedeix de veure’l i d’intentar seguir-lo. Com no sé quan resta fins a la carretera; vist com de revirada que ha estat fins ara la pista i sort els nois que coneixien el camí que sóc allà i no perdut; doncs aprofito per fer una petit aturada, menjar i pujar amb ells.
Comencem de nou i torno a quedar-me enrere. Per sort al poc arribo a la carretera on trobo al Velo que no continua i m’indica que a pocs metres surt la desviació cap al Turó. Només em resten 6 quilòmetres de pujada.
Durant la jornada tots amb els que he parlat m’han dit que és una pujada molt dura… i, sí que n’és, de dura, però em van semblar molt més durs els anteriors 7 quilòmetres de pista que no pas allò. Sí, les rampes tenen més desnivell, portes 80 quilòmetres a les cames, però pots ciclar sense tenir la sensació que la bici pesa 20 quilos pel fang. Cert, que tampoc no és que hi hagués tant de fang que t’impedís de pedalar, però feia més feixuga la pujada. Ha estat el pitjor tram de de tots, uns quilòmetres que se m’han fet avorrits, pesats, interminables… El cap sempre l’he tingut fred, en cap moment he defallit mentalment, sempre he tingut clar que l’acabaria, ni se m’ha passat pel cas deixar-ho estar, ni penedir-me de ser allà, però les cames no m’han acompanyat tan bé com voldria en aquell tram de pista entre Mosqueroles i aquella carretera.
Estic sol i vaig fent entre la boira; és impossible veure més de 20 mts més enllà. Cap allà el quilòmetre 5 començo a trobar un primer grup que baixa i així, poc a poc, va baixant gent. Quan passo el pàrquing i entro en els 2 darrers quilòmetres baixen el Xavi Serrano, Xavi Lapierre i José Luis. Al poc, quan ja quasi em queda menys d’un quilòmetre baixa el David. Quedem al mirador. Els últims metres són més senzills, però bufa un vent terrible. A la fi arribo. Dalt em trobo amb en Debonair, ens saludem i em fa un parell de fotos amb el meu mòbil.

No hi ha temps per gaire allà dalt, fot fred (10 graus marca), però la sensació tèrmica deu ser d’uns 2 o 3 graus amb aquell vent. Baixo a tota hòstia i agafo el David. Hi ha la possibilitat de baixar per pistes fins a Sant Celoni, però com m’espera la Marian per dur-nos fins a Cerdanyola, preferim baixar per la carretera.
Baixem ràpid, se’m congelen les cames, tremolo, a trams anem a més de 55 qm/h. en una baixada molt divertida. Finalment, després de 12 hores d’haver sortit de casa del David i de 115 quilòmetres, arribem a Sant Celoni, final de la sortida.
La veritat és que m’ho he passat molt bé, he patit, he rigut… però em quedo amb una gran sensació i la satisfacció d’haver-ho fet, no tan bé com pensava, però correcte.
Finalment donar les gràcies al David, als de Montalbaigrup (José Luís, Xavi Serrano, Xavi “Lapierre”, Javier i José Manuel), als abans esmentats (Ricard, Velo, Diesel, Pantani i Debonair) per haver-me acompanyat i indicar-me en aquell tram tan “pestós” de Mosqueroles i a tota la resta de gent de Bttbadalona i d’altres que van patir i fruir d’una sortida èpica i bonica.
Al fòrum de bttbadalona més i millors cròniques i, sobretot, fotos!!!
Salut i pedals!

(Edit: la 1ª i la 3ª foto les va fer i són de debonair de zigazaga.org, la 4ª és d’en Xavi Serrano, de Montalbaigrup, les altres les vaig fer amb el mòbil)

Puigmal amb en Jaume

Després de les vacances d’estiu, un cop fetes les sortides de Btt (Pirines Epic Trail) i muntanya (Estanys amagats), aquest setembre vam sortir amb el Jaume a fer el Puigmal (2.910 mts).
Sortim dissabte migdia i fem nit a l’alberg Pere Figuera de Planoles. L’endemà sortim cap a Queralbs i pugem en cotxe per la pista fins Fontalba (2.074 mts).
Arribem i tot és ple de cotxes, el resultat de ser el primer cap de setmana de setembre i que encara fa caloreta.
Afrontem els poc més de 800 mts de desnivell que ens queden amb ganes, però al poc el Jaume vol aprofitar-se que duc la motxilla porta-nens per a què el dugui.

L’hem d’entretenir amb cançons, histories…

Ràpidament arribem al Cim de la Dou (2.457 mts). Allà fem una aturada curta. Com està cansat, li comento que el duré a la motxilla un cop arribem al cim del Borrut (2.663 mts) i abans d’encetar la pujada en ziga-zaga que porta fins el replà previ al cim.

Allà veiem al barranc que ens queda a l’oest un munt d’isards que corren, imaginem que espantats per un parell de parapents que en aquell moment sobrevolen la zona. Potser pensen que són enormes voltors.

A mig camí ens aturem a muntar una fita i així descansem una mica més abans de les darreres rampes, les més dures.

Finalment arribem a peus de la pujada accentuada i el carrego a sobre.

Són poc més de 15 quilos, però els 200 mts de desnivell em fan suar de valent. Un cop som dalt el replà, el portal dels Mugrons, he llegit que l’anomenen a diversos blogs (?). Deixo que faci els darrers metres caminant. I s’ho pren seriosament, tant que va el primer i no vol que l’avancem, s’enfada!

Dalt el dia és fenomenal, per primer cop dels 3 cops que he pujat no hi ha boira o núvols amenaçadors. Fem les fots de rigor.

La gent se sorprèn que el Jaume, tan petit, sigui dalt i un grup es fa una foto amb ell.
Fem un entrepà i tirem cap avall. Poc a poc pugen els núvols i ho tapen tot. Però tal com pugen, marxen.

La baixada és més senzilla, però al final el Jaume ja està cansat. Són massa hores i s’avorreix.

Poc a poc arribem de nou al cotxe. En unes 5 hores hem pujat i baixat del Puigmal, el pic més alt que fins ara hem fet amb el Jaume.
Salut!

Pirinés Epic Trail: última etapa 18 de juliol

Ens despertem d’hora després d’una nit en què he dormit fatal. Sort que l’esmorzar és genial, sinó la mala llet hagués estat duradora.
Agafem les bicis i comencem a rodar, just a l’hora de “fitxar” al control de sortida coincidim amb un altre grup de catalans que fan la ruta i l’acaben també avui. Coincidirem amb ells la primera part de la ruta fins l’Ampriu, però ells són menys i més compactats, arribaran primer i marxaran de seguida sense dinar allà.
Sortim i en poc menys de 2 quilòmetres comencen unes rampes curtes però duríssimes en un tram de ferm pedregós. Per sort el tram és curt i després el corriol millora encara que continua pujant. En poc més de 2 quilòmetres pugem 200 metres fins el poble de Sos. Per una pista molt correcta pugem fins a Ramastué primer i després Eresué. Llavors agafarem uns pista que ens durà en una senzilla però contínua pujada fins la Plana Estall (on hi ha uns telecadires de l’estació d’esquí). Contínuament tenim unes precioses vistes sobre els Massissos de Posets, Perdiguero, Ixeia… Són uns 10 quilòmetres magnífics amb 500 metres de desnivells. Llavors només resta agafar un corriol que ens portarà fins a l’Ampriu al qual arribem a les 12.45 h.
Com no fan el dinar fins les 13.30 h ens esperem fent un beure i esperant la resta de grup. Dinem i poc abans de les 15 h sortim per afrontar la pujada “reina” de la ruta. Es tracta de pujar 380 metres de desnivell en 3 quilòmetres, un pendent mig del 13% i trams de més del 25%.
El calor és insuportable, el dinar encara és a la panxa i les rampes impossibles. Cadascú va al seu ritme, els més forts més estona sobre la bici, la resta ara pujo- ara empenyo. No seran les rampes més fortes que mai he afrontat, però les condicions no són les millors: hem estat massa temps parats per dinar, vora de 2 hores, hem perdut la pedalada i la calor és asfixiant.
Arribem al Coll de Basibé/Baciver a 2280 mts d’alçada. Reagrupem i comencem a baixar. La baixada la fem gran part a peu. No hi ha una ruta fixada, potser al principi hi ha alguna senyal que ha deixat la organització, però la resta és improvisar i agafar el camí de vaques que més convingui, perquè de vaques hi ha a milers.
Arribem a un refugi de pastors on ens surten a rebre els seus gossos. Mentre reagrupem, que serà una bona estona, xerrem amb els pastors. M’expliquen que tenen unes 1.400 vaques. Que ara tornen a dormir a casa, ja no es queden dalt la muntanya. També m’expliquen que hi ha un parell de gossos assilvestrats que han mossegat un dels seus gossos i que no fa gaire un senderista se’ls va trobar menjant-se un isard i que s’hi van enfrontar però, per sort, duia un pal de trekking i els va poder foragitar. Poc a poc arriba la resta i baixem ràpid per la pista fins el poble de Fonchanina. A la sortida del poble hi ha un tram curt de rampes dures que ens torna a fer suar la cansalada.
A Castanesa nou control i nova parada per fer un beure a l’Hostal.
Sortim del poble i per un corriolet tècnic molt maco i divertit anem a cercar el coll de la Forca i una pista que porta fins a les bordes de la Seu de Dalt. Baixem per un camí estret i divertit. Després fem un canvi de pistes i enfilem per unes polsegosa. Arribem a la carretera N260 que agafem un xic més de dos quilòmetre i l’abandonem a l’alçada del càmping Baliera.
Falten escassament 10 quilòmetres i aquests darrers se’m faran avorrits per les ganes d’arribar, la manca d’interès del paisatge, la continuïtat de canvis de camins i el cansament.
Pel camí del Regantxo paral·lel a la Noguera Ribagorçana, arribem finalment a Pont de Suert.
Falta poc més de 15 minuts per les 8 del vespre i ens esperen el Pere i l’Íñigo de la organització d’Aramonbike per xerrar una estona, donar-nos els maillots, fer les fotos…
Ens dutxem a l’Hotel Flor de Neu, hem de pagar 5 € per persona i com és força tard ens quedem a sopar a Pont de Suert.
L’elecció no pot ser millor, Casa Prades. Sopar de categoria per una ruta fabulosa on he fruit molt de la bici, dels paisatges i, com no, de la companyonia del grup.
Gaspar, Gilles, Javi Lapierre, Javi López, Joan, Jordi, José Luis, Juanma i Patxi, gràcies a tots, companys, per aquests dies tan meravellosos, ara cal pensar en la de l’any vinent.
Salut i pedals!

PS: Dissabte sortim a fer la Ruta dels Estanys Amagats, després d’estiu ja explicaré el què.

Pirinés Epic Trail: 17 de juliol

Segon dia, ens llevem poc després de les 7 del matí. L’esmorzar el serveixen a les 7.45 h, impossible abans. Segons paraules textuals de qui ens atén: l’esmorzar és a partir de les 8.30 h, prou fem servint-vos abans.
Sortim a la carretera i fem uns 15 qm per asfalt. Després de passar diversos túnels, arribem a un sender just enfront d’una paret amb desenes de voltors. L’espectacle és preciós i un munt de cotxes són aturats per a contemplar-ho.
En poc més de 5 quilòmetres arribem a Plan on tenim el control número 4 a un hotel.
Al costat del riu Cinqueta agafem una pista que ens durà fins a San Juan de Plan. El travessem per uns carrerons amb fortes pendents fins una carretera que ens durà, un poc més enllà, fins un desviament que per una pista entrarem al Parc Posets Maladeta.
Agafem alçada per la pista en una pujada contínua però senzilla, on molesten les mosques i alguns turismes que ens avancen tot aixecant pols. Després d’uns 9 quilòmetres arribem a les bordes de Forcallo on comencen les pujades amb el desnivell més fort durant un quilòmetre i mig.
Arribem al Refugi de Biadós amb unes vistes espectaculars als massissos de Bachimala i Posets. Nou punt de control que aprofitem per beure i menjar uns magnífics entrepans que ens preparen.
Tornem a agafar les bicis per tornar a baixar per allà on havíem pujat i tinc problemes amb el camelbak que no tanca bé i em mullo tota l’esquena.
Baixem poc més de 4 quilòmetres i sant tornem-hi amb les pujades pedregoses. Sort en tenim de les magnífiques vistes als massissos de Cotiella, Bachimala i Punta Suelza.
Arribem dalt d’un turó i comença un preciós, divertit i ràpid descens d’uns 10 quilòmetres per una pista ample i perfecta per ciclar. Hem d’estar ben atents perquè hem d’agafar un petit corriol just en un revolt i deixar la pista principal. Reagrupem en aquest punt i comencem a caminar, perquè és impossible baixar cap un rierol i tornar a pujar fins una pista. Finalment agafem una pista que ens durà en una pujada constant on haurem de superar 560 mts de desnivell en 8 quilòmetres. Sort que la pista és senzilla i dins el bosc, perquè la pujada ens fa suar de valent.
Arribem al Refugi de Marradetas on hi ha un nou control. Aprofitem per seure prendre alguna consumició i xerrar amb la noia que porta el refugi. Anem reagrupant i sortim cap al port de Saünc, mirador espectacular sobre la Ribagorça i el Sobrarbe i els pics Aneto i Perdido.
Toca una nova baixada ràpida i bonica durant 10 quilòmetres fins un corriolet per un sender. Diu el road book que és ciclable entre un 50 i un 80%, però em sembla un xic agosarat. Resulta inútil pujar la bici per fer 20 metres i tornar a baixar. El fem gran part a peu fins el poble de Vilanova.
Sortim a la carretera i girem a l’esquerra- direcció Benasc- per un nou punt de control en un hotel. Tornem per allà on veníem fins un pont on creuem el riu Ésera, agafem un corriol que ens durà fins a Castilló de Sos. Nou control a l’hotel Pirineus i anem cap a l’apart.hotel. Tot un luxe. L’únic inconvenient és que el sopar l’hem de fer a un restaurant allunyat a l’entrada del poble. El sopar és prou correcte en qualitat i quantitat. Anem a dormir tard, l’endemà ens resta la última etapa amb una dura pujada al coll de Basibé que ja explicaré en una nova entrada.
M’han comentat al fòrum de Mendiak que pengi alguna foto. La veritat és que no vaig dur càmera i les hauré de “prendre” els companys. Potser després de l’estiu amb més temps les afegeixo en aquestes entrades o faig una sola entrada amb fotos.
Salut i pedals!

Pirinés Epic Trail: 15 i 16 de juliol

Dijous 15 de juliol, sortim des de Cerdanyola del Vallès el Juanma i jo cap allà les 16.30 hores. A la benzinera de l’A.2 del Bruc ens esperen el Gaspar, el Patxi i el Javi “Lapierre”. A poc a poc arribem a Pont de Suert tot just una mica abans de les 8 del vespre que és quan tanquen. Allà hi eren en Gilles i la seva dona.
El Pere d’Aramonbike ens explica la ruta i ens dóna el road book, el xip per fitxar els controls i una bossa amb detalls dels patrocinadors.
Anem a l’Hostal Canigó i agafem habitacions. L’hostal no és res de l’altre món, però la noia que ens atén s’ofereix molt amablement a fer-nos l’esmorzar a les 6.30 del matí per no passar calor. Ella també va en bicicleta i diu que aquell migdia feia una calor insuportable.
Cerquem restaurants per sopar i finalment ens decidim per “Las Cumbres”, bona elecció perquè el sopar val molt la pena.
Cap allà les 9 passades arriba la resta: José Luis, Javi López, Jordi i Joan.
Després del bon sopar enfilem cap a l’Hostal a fer nit. Ja ens havia avisat la noia de l’hotel, a quarts de cinc de la matinada el soroll dels camions ens desperta de tant en quant. Passen a tota màquina, és urgent una variant perquè no passin pel mig del poble, desconec els accidents que ha pogut haver-hi però segur que no han estat pocs.
Divendres 16 ens llevem a l’hora fixada. Esmorzem força bé i ens anem preparant. Costa moure tanta gent, així doncs que fins les 8 passades no sortim, després de passar per la botiga d’Aramonbike a fitxar el primer control tot just quan arriba el Pere per obrir la botigueta.

Només sortir de Pont de Suert pugem primer per una pista en bon estat que després es va espatllant. Arribem al despoblat de Gabarret i continuem pujant cap a Bonansa. En aquest tram el Javi López punxa la primera de les 5 rodes que haurà de canviar en el dia.
A Bonansa primer control i pugem per la carretera fins el port de Bonansa (1.380 mts). Ràpida baixada per asfalt fins un trencall que ens du per unes rampes també en camí asfaltat fins prop del poble d’Espés de Baix. Ara comença lo bo. La pujada del Coll de Selbaplana (1.560 mts) és dura no només pel desnivell (300 mts en 5 quilòmetres), sinó també per la quantitat de pedres del recorregut. Dalt de tot fem una petita parada i reagrupem.
Baixada ràpida i fàcil fins a Gabàs sinó fos per la punxada del Javi. Serà la tònica d’avui.
A l’arribar a Gabàs (1.286 mts) els que anàvem primer no ens hi fixem bé i comencem a baixar per la pista quan no hauríem d’haver arribat al poble, sinó girar un pèl abans. Toca tornar a pujar allò que tan ràpidament havíem baixat.
En aquest punt tot és baixada, en alguns moments per llocs molt pedregosos i amb fort desnivell, fins el poble de Seira (quilòmetre 44 i 880 mts d’altitud).
A l’Hostal Ventamillo hi ha el control número 2 i aprofitem per dinar. Ho tenen força bé organitzat i el menú del ciclista és prou bo, si bé jo menjo amanida i lasanya.
A la vista dels problemes a la roda del Javi, Gaspar li havia comprat vàries càmeres, així com una coberta nova. Res a fer, al poc de sortir torna a punxar i poc més enllà trenca la cadena.
Per sort després de dinar es fan uns 10 quilòmetres per la N.260, si bé hi ha revolts perillosos per la quantitat de cotxes que hi circulen i la velocitat en la que ho fan.
Deixem la carretera principal (715 mts) i per una secundària comencem a pujar cap a Senz (920 mts), primer, i després cap a Viu de Foradada (997 mts). La calor és infernal, el que fa que la pujada sigui llastimosa. Les rampes no són excessivament dures, però la calor sí. A Senz fem parada per reagrupar i refrescar-nos a una font. Igualment ho fem a Viu on un vellet ens informa que toca un tros dur, però a l’ombra.
No s’equivoca, la pujada al Coll de Cullivert (1.456 mts) és dur, molt dur (6 quilòmetres i uns 500 mts de desnivell) i tot dins un bosc preciós que ens procura ombra.
Cadascú fa la pujada com pot. Jo he de baixar un parell de vegades de la bici, una perquè una pujada se’m fa impossible i l’altre aprofito una recta, potser la única, per hidratar-me i menjar tranquil i no sobre la bici. Camino i al poc m’agafa el Jordi. Quan acabo de “berenar” em trobo davant d’una rampa curta però amb fort desnivell. Me la miro i prefereixo fer-la caminant. Un cop dalt, pujo a la bicicleta i fins el final del coll on s’esperen el Javi, José Luis, Gilles i Patxi. El reagrupament es fa més llarg. Comença a ser tard i encara resten uns 23 quilòmetres fins el final d’etapa.
Per una pista baixem, a trams molt macos i amb increïbles vistes, tot i que també alguna pujadeta ens torna a la realitat i ens fa suar de valent.
Poc abans d’arribar hi ha una desviació per un corriol pedregós que ens obliga a baixar de la bici perquè és molt tècnic i complicat. Creuen el riu Irues per un pont i arribem a Lafortunada, control número 3, on farem nit a l’Hotel Badain.
Fem una coca-cola, rentem les bicis, ens dutxem i baixem a sopar. El servei no és gaire bo, triga moltíssim en servir-nos i no ho fa de gaire bon humor. No ho entenem, és l’únic hotel del poble i en nodreix de grups que, com nosaltres, fa l’Epic Trail. Pensem que som un grup gran i el desborda, però és que només hi ha 2 o 3 taules més ocupades. Al final anem al llit que són les 12 passades. L’endemà ens farà l’esmorzar a 3.4 de vuit, diu que no ho fa abans, que l’hora normal és a 2.4 de nou, que prou matina ja. Increïble!
Les habitacions i el llit sou prou còmodes i puc dormir bé. L’endemà ens espera una jornada també llarga i amb major desnivell. Un altra dia l’explico.
Salut i pedals!

Pirinés Epic Trail

Ruta acabada. Després de 3 dies, 230 quilòmetres, 6.500 metres de desnivell d’ascensió total i pedres, moltes pedres, el diumenge 18 de juliol vam acabar la Pirinés Epic Trail.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jordi, Patxi, Javi López, jo, José Luis, Javi “Lapierre”, Joan, Juanma i Gilles. Falta el Gaspar que tot i no fer la ruta va ser una peça més del grup.

En propers posts ja comentaré la ruta amb més detall.

Gràcies a tots, companys, per poder gaudir amb vosaltres de la ruta, ens veiem!

Salut i pedals!