El grup de btters de Badalona organitzen anualment una sortida des de Badalona fins el Turó de l’Home (1.707 mts), 104 quilòmetres i uns 3.400 mts de desnivell. Els amics de Montalbaigrup em van convidar i ja des d’abril passat em vaig apuntar juntament amb alguns d’ells i alguns pares de l’Escala Dei (el David, l’Òscar, el Jordi Serrano i el Dani).
La data prevista era el dissabte 18 de setembre. El divendres anterior va caure molta aigua a tot Catalunya, els ruixats van ser generosos i, en alguns moments forts, molt forts. La cosa tampoc no pintava gaire bé pel dissabte i la sortida va estar a punt de ser anul·lada. Només cal veure el moviment al fòrum de bttbadalona a les 5.30 hores de la matinada el mateix dia.
De tots el que érem de Cerdanyola només vam decidir-no el David i jo.
Em vaig llevar a les 5.45 h, vaig esmorzar tranquilament, vaig revisar de nou tot el que duia i, encara de nit, vaig anar a casa del David. Eren les 6.45 hores quan sortírem cap a la Vallensana. Dalt ens trobem amb dos nois que pugen des de Montcada i Reixac i s’esperen. Després descobreixo que un d’ells és el Debonair, del bloc zigazaga, el qual he consultat a vegades per veure les rutes que fan, i l’altre el Velo. Ens expliquen que dels més de 70 que s’havien apuntat seran poc més de 30 els que surten de Badalona i amb cert retard per la indecisió de sortir o no sortir.
Pugem cap el dipòsit (Coscollada de l’Amigó) fins a la roca que porta camí cap a la Conreria.
Allà els dos de Montcada s’esperen a la resta, però nosaltres anem cap al Seminari de la Conreria a esperar-los. Al poc arriba els de Montalbaigrup (José Luís, Xavi Serrano, Xavi “Lapierre”, Javier i José Manuel) amb els nostres dorsals. Per cert, molt macos i ben parits.
Poc a poc la resta de gent arriba i enfilem camí cap a 9 pins,
Alella Park, mirador de Sant Mateu, roca d’en Toni i ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) on fem la primera aturada.
Continuem i al poc es fan diversos grups al seguir diferents rutes. Un que tira per aquí, un altre que per allà porta al mateix lloc… Tiro amb el Xavi Serrano i el José Luis en un petit grup. Tot i estar connectats amb walkis no sabem on queda la resta de gent, així que tirem cap a Can Bordoi (Llinars del Vallès) per reagrupar. Som el primer grup que arriba i ens toca esperar una bona estona. Va arribant gent però encara falta un petit grup, en el que van el David i Xavi Lapierre, que equivocadament ha baixat fins a la carretera de la Roca i faran uns 8 quilòmetres de més. Tirem cap el Santuari del Corredor (Dosrius) en una pujada progressiva i començo a notar que em costa agafar un ritme bo, començo bé però al final arribo cansat i sense cadència.
Al santuari paradeta, entrepà, coca-cola, cafè, fotos de grup i sant tornem-hi que no ha estat res.
Per pistes al costat de l’autopista anem tirant i fem un nou reagrupament abans de creuar la carretera i enfilar, per Santa Maria de Palautordera, camí cap a Mosqueroles. Al poc les circumstàncies ens obliguen de nou a fer una parada: a causa de les pluges, un rierol baixa fort i ens impedeix de seguir. Hem de descalçar-nos i mullar-nos una mica. Seguim fins a Mosqueroles i, en aquell moment, em trobo força bé. Sembla com si el menjar al santuari del Corredor m’hagi posat les piles. Però a Mosqueroles toca un altre parada. La veritat és que em fot fer aturades llargues, em refredo i perdo pedalada. Però si vas en grup, vas en grup i si no coneixes el camí, ni tens gps, t’hi fots fulles. Així doncs, que menjo i m’hidrato.
Comença la pujada, al poc veig que la cosa serà llarga, que les rodes s’enganxen en el fang i que allò serà dur, i tant que ho és!. Agafo el meu ritme i m’oblido de tota la resta. El David va uns metres més endavant. Per sort anem amb una gent que es coneix el camí i ens anem cantant els girs (esquerra!! dreta!!!) quan hi havia un encreuament. Fem un petit grup amb el noi que venia de Montcada junt amb en Debonair (Velo descobreixo que es diu), el Ricard (al seu blog explica la sortida amb fotos, molt interessant i recomanable) i el Diesel (bé, els seus noms els he descobert després, al llegir avui el foro de bttbadalona). També durant un temps va estar amb nosaltres el Pantani, crec, però no recordo quan o va tirar endavant o es va quedar.
Durant la pujada cau una mica, poca cosa, d’aigua, fa presència la boira, fa fred… El cas és que anem a ritme fins l’Estany d’en Viada. Allà s’aturen en Ricard i el Velo. M’aturo també per treure’m l’impermeable que em fa suar massa. Pensava que el David també hi seria però no, ha tirat endavant. La boira, que no em deixa veure més enllà de 100 mts, m’impedeix de veure’l i d’intentar seguir-lo. Com no sé quan resta fins a la carretera; vist com de revirada que ha estat fins ara la pista i sort els nois que coneixien el camí que sóc allà i no perdut; doncs aprofito per fer una petit aturada, menjar i pujar amb ells.
Comencem de nou i torno a quedar-me enrere. Per sort al poc arribo a la carretera on trobo al Velo que no continua i m’indica que a pocs metres surt la desviació cap al Turó. Només em resten 6 quilòmetres de pujada.
Durant la jornada tots amb els que he parlat m’han dit que és una pujada molt dura… i, sí que n’és, de dura, però em van semblar molt més durs els anteriors 7 quilòmetres de pista que no pas allò. Sí, les rampes tenen més desnivell, portes 80 quilòmetres a les cames, però pots ciclar sense tenir la sensació que la bici pesa 20 quilos pel fang. Cert, que tampoc no és que hi hagués tant de fang que t’impedís de pedalar, però feia més feixuga la pujada. Ha estat el pitjor tram de de tots, uns quilòmetres que se m’han fet avorrits, pesats, interminables… El cap sempre l’he tingut fred, en cap moment he defallit mentalment, sempre he tingut clar que l’acabaria, ni se m’ha passat pel cas deixar-ho estar, ni penedir-me de ser allà, però les cames no m’han acompanyat tan bé com voldria en aquell tram de pista entre Mosqueroles i aquella carretera.
Estic sol i vaig fent entre la boira; és impossible veure més de 20 mts més enllà. Cap allà el quilòmetre 5 començo a trobar un primer grup que baixa i així, poc a poc, va baixant gent. Quan passo el pàrquing i entro en els 2 darrers quilòmetres baixen el Xavi Serrano, Xavi Lapierre i José Luis. Al poc, quan ja quasi em queda menys d’un quilòmetre baixa el David. Quedem al mirador. Els últims metres són més senzills, però bufa un vent terrible. A la fi arribo. Dalt em trobo amb en Debonair, ens saludem i em fa un parell de fotos amb el meu mòbil.
No hi ha temps per gaire allà dalt, fot fred (10 graus marca), però la sensació tèrmica deu ser d’uns 2 o 3 graus amb aquell vent. Baixo a tota hòstia i agafo el David. Hi ha la possibilitat de baixar per pistes fins a Sant Celoni, però com m’espera la Marian per dur-nos fins a Cerdanyola, preferim baixar per la carretera.
Baixem ràpid, se’m congelen les cames, tremolo, a trams anem a més de 55 qm/h. en una baixada molt divertida. Finalment, després de 12 hores d’haver sortit de casa del David i de 115 quilòmetres, arribem a Sant Celoni, final de la sortida.
La veritat és que m’ho he passat molt bé, he patit, he rigut… però em quedo amb una gran sensació i la satisfacció d’haver-ho fet, no tan bé com pensava, però correcte.
Finalment donar les gràcies al David, als de Montalbaigrup (José Luís, Xavi Serrano, Xavi “Lapierre”, Javier i José Manuel), als abans esmentats (Ricard, Velo, Diesel, Pantani i Debonair) per haver-me acompanyat i indicar-me en aquell tram tan “pestós” de Mosqueroles i a tota la resta de gent de Bttbadalona i d’altres que van patir i fruir d’una sortida èpica i bonica.
Al fòrum de bttbadalona més i millors cròniques i, sobretot, fotos!!!
Salut i pedals!
(Edit: la 1ª i la 3ª foto les va fer i són de debonair de zigazaga.org, la 4ª és d’en Xavi Serrano, de Montalbaigrup, les altres les vaig fer amb el mòbil)
